i la nau va?

I la nau va. Així, amb ressonàncies fellinianes, la cultura valenciana començava a endinsar-se per les aigües del 2020. Més encara, alguns fins i tot pensaven que ho feia vent en popa i a tota vela, una vegada deixades enrere les tempestes de la crisi del 2008 i amb la fermesa que donava el fet de comptar amb un nou capità al timó. Les dades semblaven confirmar aquestes expectatives: els pressupostos autonòmics en cultura mantenien un creixement constant, el nombre d’empreses del sector s’havia incrementat prop d’un 19% en cinc anys i en el primer trimestre del nou any donaven ocupació a unes 74.000 persones, la xifra més alta en molt de temps. Però aleshores, com en la pel·lícula de Fellini, es va desencadenar el desastre. Un estrany virus nascut en una ratpenat deixava de ser una llunyana notícia arribada de la Xina i començava a acostar-se. Primer fins a Itàlia, molt prompte fins als nostres carrers. Després es paralitzaria tot, mentre les autoritats sanitàries ens estremien cada dia amb un interminable recompte de contagis i de morts. Amb el virus va arribar la por, la incertesa, l’estat d’alarma, el confinament. I el tancament de teatres, cinemes, museus; la cancel·lació de concerts, exposicions, presentacions de llibres. La cultura s’apagava al mateix temps que, paradoxalment, es convertia en l’única companyia amb la qual sortejar l’aïllament en les nostres cases.

Des d’aleshores una idea s’ha anat convertint en l’obsessió de la nostra quotidianitat: tornar a la normalitat. Un desig tan intens que sovint hem vist frustrat, de desescalada en desescalada, pel curtterminisme vital o, el que és pitjor, per espuris interessos econòmics i polítics. Tornar a la normalitat. Però a quina normalitat? A la vella? Aquesta interrogació es va desgastar durant les primeres setmanes de la crisi fins a restar en mera pregunta retòrica. Creixement de la pobresa, desigualtat, precarietat, crisi climàtica, assetjament a les democràcies… Aquella vella normalitat que tant anhelem estava plena d’ombres. I tampoc en l’àmbit de la cultura valenciana la vella normalitat era tan lluminosa com semblava. Tot i l’esforç pressupostari dels últims anys, la despesa autonòmica en cultura no superava els 24 euros per habitant, més de 4 euros per davall de la mitjana espanyola. L’eclosió d’empreses culturals amagava unes estructures febles, basades en microempreses o treball autònom, incapaces d’aguantar el més mínim revés. Així, 2020 tancava el seu últim trimestre amb la destrucció de 14.000 llocs de treball en el sector cultural, més de tres vegades la reducció registrada l’any anterior per la variable temporal. El mateix ocorria amb les pràctiques culturals dels valencians i valencianes. El tancament de teatres no va provocar cap alteració al 50% de la població valenciana perquè, senzillament, mai anava al teatre abans del confinament. El 69% vivia al marge dels concerts de música clàssica; el 72% no assistia a espectacles de dansa, o més d’un 80% portava el seu dia a dia sense visitar una exposició. Fins i tot un 27% admetia no llegir mai o quasi mai. Tots percentatges molt superiors a la mitjana d’Espanya, un país que, per cert, no es caracteritza precisament per ser referent internacional en pràctiques culturals. Un exemple: només que s’aconseguira la mitjana espanyola, 900.000 valencians i valencianes s’incorporarien a gaudir del teatre almenys una vegada a l’any.

Aquestes dades no pretenen eclipsar altres aspectes, no menys rellevants, que ens confirmen les potencialitats del nostre panorama cultural. Ací està la solidesa dels nostres creadors, confirmada per les distincions recollides l’any passat, inclòs el Premi Cervantes per al poeta Francisco Brines. O l’estat de gràcia que passa els últims anys el còmic a la Comunitat Valenciana, així com la puixança amb què s’està afermant un sector relativament nou com el del videojoc. Per no parlar de la projecció que s’ha guanyat a pols el disseny valencià i que tindrà el 2022 el seu gran reconeixement internacional amb València convertida en Capital Mundial del Disseny. Però també cauríem en un error si aquestes llums ens feren oblidar la presència de les ombres. Això sí, de res servirà ser conscients d’aquestes si és per a delectar-nos en el pessimisme. Estem obligats al fet que servisquen per a despertar preguntes. I les preguntes són ineludibles per afrontar el necessari debat sobre cap a on vol anar la cultura valenciana. Les preguntes són moltes: Com enfortim les nostres estructures culturals? Com les vertebrem en el nostre territori i com som capaços de projectar-les fora? Com ens situem davant els nous reptes de l’era digital? Com entaulem un diàleg entre la cultura i la societat que ens permeta democratitzar de manera efectiva la pràctica cultural? La llista d’interrogants és necessàriament major. Assumir el repte de buscar respostes no correspon només als qui dissenyen les polítiques culturals, ha d’incloure els sectors implicats en tota la seua pluralitat. I fins i tot anar més enllà, imbricar-se en el teixit social. En última instància, el debat sobre el projecte cultural al qual aspirem col·lectivament no deixa d’estar integrat en aquest altre gran i ineludible debat que és el futur de la nostra democràcia.

Des de les pàgines d’aquest Anuari de la Cultura Valenciana no pretenem donar respostes i menys encara receptes. Només volem llançar una invitació al lector perquè, almenys una vegada a l’any, es pare, done una ullada crítica a l’estat de la cultura a la Comunitat Valenciana i reflexione. Tant de bo la seua reflexió trobe camins per a unir-se a la d’altres i junts vagen resolent interrogants. Perquè la cultura valenciana no pot permetre’s el luxe de continuar sent aquella nau que va. Necessita un rumb clar i el compromís de tota la tripulació. Entre altres coses, perquè ja sabem com acaba la pel·lícula de Fellini.