/

Compte: teatre

Açò no és una radiografia. Vol ser un cardiograma, un registre del pols del mim capejant temporals. Un testimoniatge sobre el món del teatre en el teatre del món, com diria el de la Barca, mentre els tripulants, intèrprets de realitats, naveguen les ones successives en una mar en risc. Hi ha pandèmia

Maria Tomàs Garcia. Periodista

Bufa Molière amb el seu malade, que va concebre amb intermedis musicals al final de cada acte. Perimetrades les ciutats, hi ha toc de queda. Allò relacionat amb l’oci per a entendre’ns està tancat. Els únics amb la porta oberta són les esglésies i els teatres de València capital, comptades les excepcions en la resta del territori. L’escena s’associa al Cinema a Nova York, de Hopper. Una acomodadora, en la seua soledat, evidencia que és l’única a qui no s’ha reservat seient, mentre els espectadors miren la imatge ara per internet. Les arts escèniques s’aferren a la pell. Dibuixar la seua panoràmica entre gener i febrer del 2021 requereix una metàfora que al·ludisca a la família dels salzes pelegrins, per la seua flexibilitat unida a l’arrel de la musa mare, filla de Mnemòsine. De Sòcrates a Bradbury, la bibliografia està formada per l’escolta d’algunes de les veus de l’escena valenciana. Un article “d’interés humà”, que mostra els còmics treballant en els assumptes de l’alimentació i la salut, amb l’eco per sistema. Posant el cos i no sols això. Hi ha molt a fer. No sembla haver-hi marge, i fins la porcellana es posa pantone. Encara que si l’art té una capacitat, és la de la reinvenció, així que l’ofici s’organitza mentre s’escolta això de salvar-se junts o afonar-se separats. I al mateix temps, separar-se per a salvar-se. Són temps de tantes oportunitats com de reptes definits per la banda d’allò viu.

ACTE I

La cultura és segura, es repeteix arreu. I encara que l’afirmació és dubtosa pel coneixement històric del que ha precedit, el teatre és el lloc més segur, on es produeix el besllum de la casa habitada, feta dels altres. El revés del discurs. El misteri de l’existència en dansa. I és que allò específic teatral es reconeix per la presència viva de, almenys, un actor i un espectador. Un record utòpic del banquet de Plató. Es podrà prescindir d’escenografia, de vestuari i fins de text, però no serà teatre si no es verifica l’intercanvi intangible i irrepetible en espai i temps. Una altra cosa són els hologrames. Resulta difícil pensar el viatge del teatre cap al món digital com a destí. Ací l’escènica i l’audiovisual formen arquitectura interdependent ara que Cretes serà l’escenari d’una sèrie. Serveix de pedagogia, d’aliat i entreteniment, però la geografia líquida no reemplaça l’experiència teatral amb els seus riscos i tensions. El digital canvia el panorama de l’evasió quan es modifica el ritme per l’algorisme sense aura. Però eixe és un altre article. Per descomptat que el registre gravat suposa informació valuosa. Al Centre de Documentació Escènica, el 18F treballen en el trasllat del llegat del Teatre Russafa 1875-1962, donació de la família Culla. Hui cada funció és incerta. L’Institut Valencià de Cultura entén la cultura com a vacuna, l’institut com a farmàcia i cada butaca com a llit d’hospital. És l’estació modal d’economia, públic i escena, que per al 2021 té prevista una inversió de cinc milions al foment del teatre, la dansa i el circ, la xifra més alta de la seua història. Una dinerada en atenció a la seua importància simbòlica i patrimonial. I una part del sector es pregunta si donar més diners és la solució (a llarg termini). Una cosa és la salut econòmica i una altra l’artística. Què comunica el teatre? Ductilitat de l’aliatge feta de naturalesa i art. El pensament que relaciona cultura amb indústria corre el perill dels balanços que associen producció i demanda sense comptabilitzar intangibles. La tasca no és fàcil en un moment de fons COVAX. Se sent dir que l’economia de mitjans enriqueix l’experiència teatral. Si el teatre és la resposta, quina era la pregunta?

ACTE II. El soroll de fons s’ompli de boira.
Els assalts capitolins fan tremolar, i les institucions
fan una invitació: faça vosté una placa.

Una pandèmia ha vingut a empitjorar les condicions d’un sector ja fràgil per la seua incandescència, intermitència, la delicadesa de l’ofici. Són massa mare en un món d’històrics abandons, barems i precarietats, estructural i endèmica. Quanta gent s’ha adonat de la importància d’un contracte. La covid saca a flotació el cadàver del fons. Una anàlisi del sector és aliena a la urgència, on la prioritat és subsistir i pensar la millora d’un teatre com l’aigua. La realitat és que l’administració està tenint seriosos problemes per acollir els més febles. El debat: si l’Estat té una missió educadora. La pregunta; si les arts es consideren un bé. Una queixa del sector: que els esborranys de les noves ajudes no siguen compartits amb els interessats. El centre de gravetat està en l’espectador, va dir Yturralde a l’IVAM. L’eix en la vertebració. El sentit, en la pedrera.

Març 2020 va marcar un després en les escèniques, en plena temporada. La revisió de tot apareix obligatòria, incloent-hi el mesurament, que requereix més transversalitat i millors dades, perquè no compta el treball no dignificat. Hi ha baixada de preus, reducció d’horaris, suspensió o ajornament de funcions, amb la dificultat per a encaixar calendaris i justificacions. Descendeixen les taquilles. I és tota la cadena. No hi ha estadístiques. Les sales que obrin estan al 50%, i molta gent no hi acudeix per precaució. I és que les tragèdies van nàixer com a catarsi col·lectiva, eixe efecte especular que exerceix el teatre en el seu profund sentit. Ací el que hi ha és latència. Perquè l’art escènic, en la seua essència, és companyia. Una proximitat que s’ha posat en dubte amb un interdicte de cànons sanitaris. El sector procura no precipitar en presència de l’absència. I és que la gent té l’estranya mania de menjar tots els dies, benaventurats els qui no sopen. És la gramàtica del contingut semàntic. El corpus tracta d’exigir aquella consciència que s’anunciava per als feliços vint.

Cuore. L’Associació d’Actors i Actrius ofereix un cor propi d’una classe d’anatomia. “Entreu”, diuen. “Mantenim”, es llig en la Ultramar. És un comunicat conjunt dels teatres públics i privats. 20 de gener del 2021. S’ha passat d’aplaudir als balcons al fet que el públic reba ovació. Qui s’arrisca, sense màscara, és l’intèrpret. És un gest quasi heroic, i es posa en qüestió el mecanisme que porta a tal gesta. S’estrenen funcions, no totes. L’Escalante, encara nòmada, reprendrà els seus escolars. Es vol potenciar el teatre de carrer, difícil quan s’associa al festiu. L’Ajuntament de València prepara el Centre Bombalino i acaben de fer públic el C+S sobre cultura inclusiva. L’IVC té prevista la revista Escena Valenciana. La GC Associació Valenciana de Professionals de Cultura prpera unes Jornades cap a un model participatiu de la cultura municipal. I la Diputació disposa la web Cultura de proximitat per a facilitar distribució. I es va del Reset a posar la vista al maig, mentre es pausa en íntim i són tempus interruptus. Tots amb l’esperança de tornar quan baixe l’alarma. A 29 de gener, uns cinc 4.610, segons Conselleria.

Les reclamacions recauen en l’administració. Tres dones piloten: Amaya de Miguel (INAEM), Raquel Tamarit (Secretaria autonòmica de Cultura i Esport) i Maite Ibáñez (Ajuntament de València). Però, a més de diners, s’exigeixen direccions, creuar idees, un fòrum. El context suma el llast de les crisis encadenades des del 2005, amb el tancament de companyies i espais. Què va ocórrer amb els teatres que van rebre ajudes públiques i ara estan tancats? El teixit escènic valencià està format per empreses mitjanes i, en la seua major part, unipersonals, en el millor dels casos. Si no hi ha públic, no hi ha funció. Sense funció, no es cobra. De l’escala professional, els més desemparats són els intèrprets. És moment de dificultat i necessari optimisme.

Aliances. La geopolítica es reflecteix en coalicions, és la ciència cooperativa. Les associacions es reuneixen en la MeCUV. La seua proliferació és sinònim de com caminen les coses. Junts s’han fet forts, una cosa positiva. En els teatres del sud, les vocacions se’n van a Múrcia o a Madrid. Alacant consolida la seua PROTEA polièdrica per a frenar exilis. Vertebració, gira, vertebració, gira, és la cantarella d’un tren. Castelló està en vies de legalitzar PROART parant atenció a la ruralitat. L’obligatorietat del treball en xarxa aclareix objectius, encara que la diversitat es complica amb les necessitats. I hi ha punts de vista. Qui reclama enfortir estructures, qui demana posar en el centre l’artista. Una altra cosa són els criteris. És la política, aquest bé. Es desenvolupa el projecte Posa’t al mapa de recursos escènics. Una descentralització de la mirada. L’Ajuntament de València realitza el seu a la capital.

La pressió de ConArte va aconseguir les 52 mesures del Ministeri per a evitar caiguda lliure. Tot i això, a la Comunitat a penes van arribar. No tots accedeixen als autònoms i cal entendre els mínims i la diferència entre el règim d’artista i el règim general, que resta. La fragilitat econòmica, el regateig de caixets o la dificultat per a concatenar actuacions compliquen cobertures. S’incrementen fons, però si no s’hi accedeix, es genera excedent, que es deriva. El Resistim o el Reactivem no es perceben. A la qual cosa se suma que el sector refereix retard en els cobraments d’ajudes per un sistema que obliga a demanar crèdits amb interessos i auditories anticipades. I l’ajuda mai és al 100%, amb la conseqüent expulsió dels qui no tenen romanent. El teatre funciona sobre el dèficit. La paraula ajuda es presenta oxímoron. I totes les dades no estan a l’abast.

Els informes parlen de pèrdua d’autonomia i de creixent instrumentalització. L’Estatut de l’Artista és una altra llarga reivindicació que no arriba. Els organismes internacionals, Mart inclòs, reconeixen el fet cultural com un factor “estratègic” i el sector està als antípodes. S’apunta: cooperatives, transversalitat, interseccionalitat. Es reclama creació de consciència i s’assenyala la falta d’informació com a factor limitant: el Hope, o el Creatives Unite. Es demana la col·laboració dels agents rellevants, formació, mobilitat, pressupost integral i mirada des de la complexitat. El sector reclama pla i perspectiva i lleis per damunt de canvis polítics amb quàdruple hèlix: acadèmics, empresaris, organitzacions i ciutadania. En altres països caminen Developing Capacities in Times of covid-19 i la Unesco publica una guia que parla de desgravacions. Sona Berlanga i la UE no acaba d’entendre’s com un fons comú, una altra cosa és el repartiment. Digitalització, sostenibilitat ecològica, internacionalització. És la innovació, el streaming, la creació d’audiències. Es demana una harmonització amb les polítiques europees. I a tot això se suma que la legislació que regeix les administracions repercuteix en les seues possibilitats: és la privatització de serveis, el debat públic/privat, que no es fa en obert. Suposa la disjuntiva d’una externalització, o en mans de la direcció artística, o en mans empresarials amb carteres de clients, que reclamen el seu paper de mediadors entre creadores i ciutadania apostant per una cultura transformadora d’emancipació. L’escenari és que l’activitat privada s’associe amb l’administració per a llançar projectes conjunts.

ACTE III

I el suport de la ciutadania…

Les escèniques volen replantejar una fiscalitat pròpia del tercer sector i afavorir el mecenatge, conscients que la cultura és creixement. Una llei que obligue a la inversió en cultura a l’altura de la destinada al turisme, per no dir a l’armament. No hi ha a Espanya lleis en matèria cultural i les competències són compartides. La de referència és la del Patrimoni Espanyol, del 1985. La Llei de Drets Culturals de Navarra apareix amb caràcter innovador i la GECA acaba d’establir les bases per a una ILP que inclou una comparativa amb la francesa. Es tracta de fomentar l’estima per les escèniques per a protegir-les més enllà de les plusvàlues. Què ocorre amb la Llei 7/2007 d’Ordenació del Teatre i de la Dansa, que es va modificar en 2013 i el text modificat de la qual no té valor jurídic?

A la Comunitat es reclama una norma que aborde el teatre i les seues tres potes: el repertori, el teatre contemporani i la investigació. Es troben a faltar Calderons, Lopes, Shakespeare’s, Chéjov’s, Wilde’s, així com Valleinclans, Nievas o Sinisterras. Una obligació del teatre públic per a mantindre una mínima cultura escènica. És el pont formatiu, en equilibri amb les propostes innovadores.

Quant a la dramatúrgia contemporània, es demana una estratègia que lligue els autors valencians amb la resta del món. Una mirada a l’altre des de València. Major ambició internacional. Fer molt de teatre valencià l’objectiu del qual siga fer molt de teatre en altres països. Fecundar, mesclar. Crear xarxes de centres dramàtics, intercanviar professionals, crear un star system. Afirmar la cultura pròpia posant-la en pla d’igualtat i coproducció. Enfortir distribució, exportació, als mediadors, gestors, programadors, i difusió.  Millor difusió. Hui hi ha dificultats per a tindre notícia del que ocorre més enllà dels Pirineus, autors com Kane, Crimp, Walser, Schimmelpfennig, Cormann… que passen desapercebuts, amb el que això suposa. Que alce la mà qui sàpiga què s’està fent a Amsterdam. Es vol mantindre i afavorir els laboratoris, la Granja, els premis, la col·laboració amb les plàstiques. I propiciar l’accés a la memòria, eixe pont entre els qui comencen amb la transmissió de sabers que els més veterans haurien de poder compartir. La perspectiva generacional.

I la investigació. Contemplar l’emulsió d’oficis, la valoració del procés, l’educació artística, les ofertes de sentit. Protegir la narració oral, tot són contes, al cap i a la fi; i el teatre infantil, perquè el menor no és una cosa menor. Tindre en compte la paritat. I no deixar per al final del procés la música, en un moment en què es busquen peces lliures de drets. De drets d’autor. I treballar la pedagogia de públics: programar per a moltes minories quan ara el que triomfa és el comandament a distància sobirà. 

I la vertebració. Eixir als circuits nacionals i en retorn. Enfortir gires en concèntrics, amb ofertes diversificades en una xarxa on estiguen tots i es puga triar. Un millor Circuit Cultural Valencià per a una major mobilitat. Perquè és en gira on els equips continuen treballant, l’obra creixent, mentre es prepara la següent i s’allarga la vida de l’artefacte, que no muira a la tercera. Una possibilitat: biennals. I una comprensió: que els municipis no sols són receptors, també poden ser creadors. En festivals, que no solapen dates. I en els números, vasos comunicants per a ajudes directes. Una política d’espais amb facilitats. Contractes programa per a estables; ajudes per a emergents. Objectius promocionals. I un suport dels mitjans de comunicació, que no deixen les escèniques de contingut residual, on falta pedrera de crítics: es troba a faltar discurs teòric i crític. Un assumpte que planteja si la crítica de hui s’exerceix només en xarxes. I enfortir publicacions. I modificar inèrcies: que la liquiditat no vaja de la mà de la unidireccionalitat. I trobar la juxtaposició amb persones disposades al consens, sabent que el teatre sempre ha utilitzat la tecnologia punta.

Epíleg. 

Broadway acaba d’estrenar en línia “La bella dorment” sota l’argument de fer costat als més vulnerables, que estan a casa. El veterà Teatre Tchaikovski de Perm ha posat en la palestra un sorteig. Es tria un únic espectador perquè assistisca només ell a la funció, que els altres continuaran en línia. La primera amb format de públic exclusiu és una versió de concert de “La Bohème”. Clar que és òpera. A Munic, l’Staatsoper té una televisió sota demanda. Al Bolshoi estrenen repertori, el drama musical “Salomé” en el qual Wilde i Strauss es donen la mà en eixa dansa dels set vels que…