/

Un virus rampant al territori precari de l’art

Tota crisi amaga una oportunitat. La frase es repeteix com un mantra cada nova crisi, fins al punt que podria acabar convertint-se en un altre tòpic l’afirmació que tota crisi amaga, en realitat, una nova oportunitat perduda

Salva Torres. Periodista

El president nord-americà John Fitzgerald Kennedy va posar de moda una sentència sobre la paraula crisi, molt utilitzada en els seus discursos que va anar calant després en l’imaginari popular. Va dir que crisi, en l’escriptura xinesa, es declinava mitjançant els caràcters que venien a representar el perill i l’oportunitat. A partir d’ací, la idea que tota crisi suposa un perill, al mateix temps que una oportunitat, va córrer com una reguera de pólvora.

Wuhan, la ciutat xinesa on va sorgir el coronavirus sars-cov-2, seria un exemple clar del perill associat a l’oportunitat, ja que, després d’haver patit un confinament rigorós, s’ha convertit després en focus d’atracció turística, una vegada superada la pandèmia. Tot i això, diversos sinòlegs han advertit del mal ús de la paraula en el món occidental, perquè si bé un dels caràcters es refereix, efectivament, al perill, l’altre no al·ludeix a l’oportunitat, sinó al punt crucial, d’inflexió o crític que provoca tota crisi.

La cultura en general sol ser objecte d’aquest mantra cada vegada que la crisi assota el seu territori global, en el qual pateix molt especialment el sector de les arts visuals, si tenim en compte, segons es desprén de l’Anuari d’Estadístiques Culturals que cada any publica el Ministeri de Cultura i Esport, que l’assistència a museus i, sobretot, a exposicions es troba entre les activitats culturals menys freqüents per part de la ciutadania, que prefereix escoltar música, llegir i anar al cine.

De manera que, sorgida la crisi i reconegut el perill que aquesta depressió genera, sempre s’escolta la falca de l’oportunitat que se li presenta al sector de les arts visuals, afectat per tan ruïnosa circumstància. En el context de l’anteriorment puntualitzat, no hi ha oportunitat que valga, sinó el punt crucial o crític que suposa de nou l’adversitat, en aquest cas, derivada de la pandèmia per la covid-19, quana penes eixíem de la no menys calamitosa crisi econòmica.

Res nou sota el cel habitualment atapeït de núvols, amb indicis més o menys resplendents de llum, que caracteritza el fràgil territori de les arts visuals. Si de la crisi econòmica hi havia indicis d’anar eixint, l’aparició del virus letal, que ha convertit 2020 en un any tristament històric, ha tornat a provocar una parada sense igual en l’activitat del sector.

“Des de les galeries valencianes hem fet una aproximació a les pèrdues ocasionades per un mes amb les sales tancades, tenint present les despeses habituals en el funcionament d’una galeria (lloguers, salaris, transports, assegurances, marcs, comissariats, viatges, producció d’obres), i les xifres oscil·len entre els mil nou-cents i els vint-i-cinc mil euros”, destaca Rosa Santos, presidenta de LaVAC, Associació de Galeries d’Art Contemporani de la Comunitat Valenciana.

Estadístiques

LaVAC ha participat en l’enquesta més àmplia realitzada des del Consorci de Galeries (Madrid), en la qual s’assenyala que, durant la pandèmia, el 87,5% de les galeries espanyoles han tingut pèrdues. “A penes un 12,5% ha aconseguit mantindre el mateix benefici de vendes que en l’edició anterior, i cap ha obtingut majors beneficis que el 2019”, per a subratllar a continuació que els rangs de dèficit, d’aquest 87,5% amb pèrdues, “van del -3% al -100%, i la mitjana de pèrdues per al gremi és d’un -51,36%”.

Les dades, tot i ser molt eloqüents sobre el perill que ha suposat per a les arts visuals la propagació del coronavirus, no deixen de ser sinó el reflex del punt crític que comporta, una vegada més, el fet d’haver de suportar les conseqüències d’una altra crisi. I això que, com assenyalen les fonts consultades, hi havia indicis de recuperació, encara que, com després veurem, el rerefons siga semblant.

“Crec que, abans de la covid, les arts visuals a la Comunitat Valenciana estaven actives en general, encara que la situació no era la idònia, perquè no es poden ni comparar els esdeveniments artístics que tenen lloc a València (conferències, exposicions, festivals, accions…) amb la situació de Castelló i Alacant, molt més apagades culturalment”, explica Pilar Tébar, presidenta d’AVCA, Associació Valenciana de Crítics d’Art.

“Sens dubte, la covid-19 i, sobretot, el període de confinament van suposar una parada en sec fins que, a poc a poc, les administracions van anar reaccionant”, afegeix Tébar. “Veníem de viure un bon moment per al sector, millorable en uns certs aspectes, però esperançador”, apunta Alba Braza, comissària de la Mostra Art Públic/Universitat Pública i de la Biennal de Mislata Miquel Navarro.

“El sentir general del circuit artístic previ a la covid era que a poc a poc estàvem eixint de la crisi anterior, que va ser molt llarga i dura. L’arribada de la pandèmia ha suposat una volta enrere, una paralització de nou de tots els mecanismes que posen en marxa la cultura”, afirma Rosa Santos.

Johanna Caplliure, comissària, crítica d’art i docent d’Estètica i Teoria de l’Art, diu que “malgrat la frustrant situació que vivim de malaltia, mort, incomprensió o intolerància, les arts visuals es mantenen de manera estoica”. El fet que no siga la primera crisi en les últimes dècades la du a pensar que, pel que sembla, “hem aprés a apanyar-nos-les d’alguna manera”, encara que també és cert, precisa, “que algunes institucions han posat els ulls en les mancances que arrosseguem com a sector i han tendit la seua mà amb uns certs suports i ajudes econòmiques”.

De fet, la Generalitat Valenciana ha incrementat el seu pressupost de dos-cents mil a cinc-cent mil euros per als fons destinats a l’adquisició d’obra d’artistes valencians, una quantitat equiparable a l’import total del Ministeri de Cultura per al mateix fi a nivell nacional. “Necessitem hui més que mai el suport institucional perquè la nostra cultura resistisca en unes condicions dignes, o ens veurem abocats a desaparéixer”, remarca Santos.

Des de la frustració

Qui es mostra més crític, fins i tot amb la situació prèvia a la pandèmia en el sector de les arts visuals, és Rafael Tormo, president de l’AVVAC, Artistes Visuals d’Alacant, València i Castelló. “Ho veig des de la frustració, en veure com els contextos o camps d’anàlisi des dels quals es va fonamentar el feliç Pla Estratègic [de la Cultura per a la Comunitat Valenciana], realitzat per Pau Rausell i pagat per tots els valencians, no deixa d’estar elaborat amb preceptes pensats des d’una concepció estanca i compartimentada del concepte de cultura”. “Crec que continuar pensant les arts visuals independentment (que sí que hi ha especificitats) de la resta, a l’hora de dissenyar polítiques culturals, és un error”, apunta.

Alba Braza també es mostra crítica amb el sistema de convocatòries que vindrien a dinamitzar la participació dels artistes en les exposicions públiques. Un sistema que, en la seua opinió, “ha provocat una hiperproducció de projectes artístics dissenyats a mesura dels concursos i ajustats a uns temps que responen a processos administratius i no artístics”. I, de nou, el risc en un moment tan crític com l’actual: “El perill és que això ara s’intensifique, encara més si es redueixen les oportunitats i es retallen les dotacions”, destaca.

En aquest mateix sentit, Tormo apunta que veu “amb tristesa” el que està passant després de la covid: “Veig que la gent que està compromesa amb la cultura només respon al que ja sap que l’administració els donarà i no veig un horitzó en el qual la transformació de les estructures que hem construït per a sostindre això no ens estiga constantment indicant que amenaça ruïna”. D’ací que es pregunte: “No serien aquests moments els adequats per asseure’ns i pensar un canvi de les dinàmiques amb el fi d’obrir altres possibilitats?”.

La propagació de la pandèmia, que ha vingut a frenar un cert dinamisme en les arts visuals, no pot tapar el que Caplliure considera una cosa més estructural: “Els esculls contra els quals breguen els professionals independents en les arts visuals són sistèmics”. I els enumera, albirant-se com a “problemes que aguaiten des de la precarietat, la inaccessibilitat a les decisions polítiques culturals per part del sector professional, la falta de congruència entre les diferents parts o l’absència de drets i protecció dels més fràgils: artistes, crítics, comissaris i investigadors independents que a vegades operen marginalment en una estructura que no vol ser permeable”.

Cultura gratuïta?

A tots aquests esculls caldria sumar el recollit en el llibre La participación cultural en la Comunitat Valenciana, d’Antonio Ariño i Ramón Llopis: “La visió de la relació entre participació cultural i cost de la mateixa és molt clara i general: la població valenciana vol cultura gratuïta”. “Un 81% de la població entrevistada es pronuncia en aquest sentit”, s’hi afegeix. La visió que es té del treball cultural i artístic, caracteritzat per la vocació social i orientat per un ànim diferent al del lucre, dificulta igualment la professionalització del sector i accentua la seua precarització laboral.

La constitució de la TAV (Taula de les Arts Visuals), nascuda durant el confinament i que engloba un nodrit grup d’associacions (AVVAC, AVCA, LaVAC, l’Institut d’Art Contemporani-IAC, l’Associació Nacional d’Investigadors en Arts Visuals-ANIAV i la MAV, Dones en les Arts Visuals) va en la direcció d’enfortir el fràgil teixit cultural, posant en valor l’art contemporani mitjançant la professionalització del sector.

Totes aquestes associacions, en aquest cas impulsades a través de la IAC, han realitzat una sèrie de propostes davant la situació de crisi severa per culpa de la covid-19, però tenint en compte la problemàtica sistèmica del sector, entre les quals cal destacar l’activació d’una línia de microcrèdits amb l’Institut Valencià de Finances, de fins a vint mil euros a interés zero, o que la televisió pública valenciana, À Punt, destine un espai a programes relacionats amb els professionals que formen part del sector de les arts visuals.

“Des de la TAV hem estat molt actius, mantenint reunions amb la Conselleria de Cultura i els ajuntaments de les tres províncies, al mateix temps que hem sol·licitat mesures per a pal·liar la situació”, subratlla Tébar, qui afegeix un matís: “Actualment se celebren moltes conferències i taules redones via telemàtica, però també crec que hi ha una mica de saturació i contraprogramacions que desllueixen el resultat”.

Braza insisteix en aquesta saturació o hiperproducció de projectes artístics, molts dels quals “s’han anat quedant en carpetes de no seleccionats, però que igualment han modificat la metodologia de treball d’artistes i comissaris”. Al seu parer, s’ha de respectar “el temps de creació i de transformació de les arts visuals a les necessitats actuals, altrament no només moltes persones no tindran treball, sinó que els qui en tinguen trobaran grans dificultats per a oferir una bona obra, un bon text o un bon comissariat, amb el qual competir més enllà de l’àmbit local”.

Per aquest mateix camí transita Tormo quan apunta que l’administració “porta molt de temps desenvolupant programes i plans que donen lloc a models de gestió precipitada, que provoquen un excés de producció artística, entorpint processos culturals que intenten treballar des dels temps i ritmes de les persones, no influïts per valors exclusivament econòmics i de mercat, o per dinàmiques de compliment d’objectius quantitatius: de promoció, de públic, de rendibilitat”.

La protesta que el moviment Alerta Roja va convocar en desembre del 2020, que englobava noranta associacions culturals de tota Espanya, fou la gota que vessà el got de la paciència de tots els qui produeixen art. Perquè la pandèmia ha vingut igualment a revelar, davant el tancament de tantes galeries d’art i espais culturals, l’ingent nombre de treballadors associats al sector. En l’esmentada manifestació es pretenia visibilitzar tots aquests treballadors i treballadores, així com les diverses ocupacions que hi ha darrere d’un projecte artístic.

És el moment, proclama Tormo, de “combatre la precarietat laboral en el sector i incentivar propostes dirigides a la seua millora i regulació tributària, salarial, jurídica, administrativa i contractual, posant un especial èmfasi en la realitat del treballador autònom i de la realitat associativa”. Al seu torn, Caplliure apunta: “En aquests moments més que mai hem de procedir a una profunda anàlisi i a una constant revaluació amb la finalitat de no perdre de vista l’horitzó de possibles que se’ns està brindant”.

Tébar diu que mira “expectant” el futur de les arts visuals, després de patir per enèsima vegada l’impacte de la crisi provocada per un element imprevisible i desconegut fins a la data, atesa la rotunditat amb què s’ha manifestat: “Crec que és necessària i exigible una major professionalització del sector, començant per les institucions, que han de comprometre’s a complir amb el codi de bones pràctiques”, així com “tindre en compte les associacions i treballar junts en la política cultural”.

De nou, el perill de la crisi i la seua oportunitat mal portada. Braza és, en aquest sentit, contundent: “No considere que la covid siga una oportunitat, ni que ens puga convertir en millors persones”. Tot i això, partint del fet que sempre “hauríem de pensar en possibles millores sobre allò que fem, crec que és el moment de treballar de manera més profunda sobre el nostre context”. I formula una proposta, d’acord amb les circumstàncies: “Si no és moment per a la mobilitat, pot ser l’ocasió per a treballar millor sobre el territori, sobre el propi context i amb el públic que ací es troba”.

Estat de xoc

Les arts visuals a la Comunitat Valenciana, en estat de xoc com la resta de les arts, afronten el perill de la pandèmia incidint en el punt d’inflexió i crítica, també “autocrítica” (Caplliure), i oblidant-se de l’oportunitat tantes vegades proclamada sense efectes posteriors. “Cal perdre la por i obrir la discrecionalitat”, assenyala Tormo, per a qui la institució no hauria de ser “l’únic agent executiu”, per la qual cosa proposa que les institucions adopten “un paper facilitador, mediador, i com a pont i no propietari de l’àmbit cultural públic”. Si l’art existeix, com va sentenciar Vincent Van Gogh, per a consolar tots els qui estan trencats per la vida, res millor que impulsar-ho ara, d’una vegada per a sempre, quan el món es troba trencat en trossos per la nefasta xacra del coronavirus. El perill, s’anomene covid-19 o Lehman Brothers, consisteix, per a les arts visuals, a confondre el terreny de l’oportunitat amb la lletania d’una cançoneta fastigosament taral·larejada. El punt crucial potser es troba al voltant d’aquesta última proclama enunciada per Tormo: “Necessitem que els dispositius de la cultura de les arts siguen espais on siga fàcil transitar, que el canvi no represente cap amenaça i que tot siga més afectiu, menys administratiu”.