/

Relat d’un any de desfeta i cançons amb sordina

En un panorama condicionat per la primacia de les grans cites, la música a la Comunitat Valenciana va viure sotmesa a contradiccions, desajustos i un vigorós esclat d’esperança en forma de creativitat sense etiquetes

Carlos Pérez de Ziriza. Periodista

Els números són ací, amb tota la seua fredor. I el tòpic està servit: darrere de les xifres, estan les persones. Ho sabem. Darrere de cada número pot haver-hi una mort, i darrere de cada mort, una família destrossada. 2020 ens ha donat una lliçó sobre l’assumpte. O més prompte, un màster. I ja se sap que, quan la mort ens colpeja amb els punys, la cultura i l’oci passen a un segon o a un tercer pla. I quan la pobresa toca a la porta, que deien aquells, l’amor (és a dir, la cultura) salta per la finestra. O directament desapareix. És lògic. Quasi ningú es preocupa de cultivar l’intel·lecte o donar-li medicina a l’ànima –disculpen la pedanteria– quan el que està en joc és el més bàsic: la vida. Respirar és el primer. Preguntar-se a què dediquem el nostre temps una vegada donem per descomptat que respirarem sense problemes, això ja ve després. I com no volem avorrir el lector remetent-nos només als números de la sagnia econòmica, ja prou esbrossats en la nostra entrevista amb el portaveu dels promotors valencians en aquestes mateixes pàgines, ací intentarem parlar de sensacions. Perquè és molt complicat resumir el que va ser l’any passat sense apel·lar al sentiment de buit que ens va deixar.

Una bambolla que va esclatar per on menys es pensava

Tenint en compte tot això, que és certament bàsic, resulta molt complicat explicar a qualsevol persona aliena al món de la cultura el que ha sigut 2020. És difícil contar, com si fora un relat, la successió de garrotades que el món de la música s’ha anat portant al llarg de dotze mesos que, com a mínim, es prometien igual o més fructífers que el 2019. Tots sabem, això sí, que la Comunitat Valenciana és una terra propensa als esdeveniments (la paraula fa esgarrifances només d’esmentar-la, després de dècades empobrits en el seu nom) multitudinaris. Pel seu clima, per les seues platges i la seua gran oferta turística, per una situació estratègica que ens situa ni molt lluny de Barcelona ni molt lluny de Madrid, per les seues comunicacions (almenys les que arriben per avió, que són les que empren els músics de l’àmbit internacional), i fins i tot pel nostre caràcter, addicte a la festa i l’algaravia. Fins tenim una marca autonòmica que empara els grans festivals de la nostra costa, els que se succeeixen des de Benicàssim fins a Villena. No és or tot el que llueix, clar, perquè a més del FIB, el Rototom, el Low, el Medusa, l’Arenal, el Latin, el Visor, l’Iboga o el Llegendes del Rock, cites que tradueixen al valencià, entre altres, aquella vella expressió que un esquirol podria creuar Espanya d’arbre en arbre sense tocar el sòl (canvien Espanya per la nostra comunitat, i els arbres pels grans festivals del nostre estiu), hi ha desenes de sales de xicotet i mitjà aforament que es desviuen cada setmana per nodrir el seu espai amb actuacions potser no tan lluïdes mediàticament, però tan essencials o més pel que tenen de viver de la indústria. El Loco Club, 16 Toneladas o Moon a València, The One o Euterpe a Alacant o Terra a Alacant. Cap d’aquells festivals es va poder celebrar i molt pocs dels concerts inicialment previstos en aquestes sales van tindre lloc. Ningú podia imaginar que la tan anunciada bambolla de festivals (la que teoritzava des de fa quasi una dècada que hi havia un sostre de públic, i que va estar molt lluny de verificar-se com a tal) acabaria esclatant precisament a causa d’una malaltia contagiosa. Una pandèmia. Que la punxada acabaria sent, en realitat, un tsunami. Només resistiran els més forts, i caldrà veure si hi ha una recomposició del panorama quan tot això haja passat.

Els festivals estan en suspens. Les sales, sense saber si eixiran d’aquest destret. Algunes, com les castellonenques Anvil, Opal o La Burbuja (Veneno Stereo ja ho havia fet un poc abans), van haver de tancar de manera definitiva. Fins i tot el cicle de concerts Oh La Cultura!, patrocinat per la Generalitat Valenciana després de l’estiu, va haver de variar el seu format i limitar-se a una sèrie d’actuacions sense públic que almenys han tingut en la televisió autonòmica una caixa de ressonància per als seus integrants (Cactus, Ona Nua, La Fúmiga i vint grups o solistes més de tota la comunitat) en el programa Territori en Concert, emés els dissabtes a la nit en la tele d’À Punt Mèdia. Les successives ones de la pandèmia ho han continuat posant tot molt difícil, just quan semblava que el sector podia començar a alçar el cap. A l’estiu, a la tardor i a l’hivern. No és alarmisme, és realitat. Almenys La Habitación Roja, el nostre grup pop més emblemàtic, van celebrar el seu vint-i-cinc aniversari amb dues nits consecutives el mes de desembre al Teatre Principal.

Visites internacionals en suspens

El cas és que l’any havia començat d’una manera molt diferent. Amb tota la normalitat del món. Amb unes perspectives més que falagueres. Hi havia públic per a tot. Fins i tot per a pensar que el tan anunciat Casal España Arena promogut per Juan Roig serà, després de la seua obertura el 2023, el corol·lari a un entramat de música en directe tan saludable com per acollir no sols les principals estrelles estatals, sinó també internacionals. Està per veure que no siga una altra teulada des d’on començar a construir la casa, com tan sovint passa per ací. Perquè si algun dia donem la benvinguda a les lluminàries més encegadores del pop i del rock però el circuit de xicotetes sales ha quedat reduït a cendres, serà un altre lamentable desequilibri. Òbviament, l’Arena que es construeix al costat de la Ronda Sud no té cap culpa del que ha ocorregut en aquest infaust 2020, però sí que pot acabar convertit, per a la seua desgràcia, en un altre símbol d’aquesta ampul·lositat que, com a societat, ens gastem a vegades, fent gala d’un gigantisme de cartó pedra –tan faller– mentre descuidem l’essencial, la base. Bona notícia és que les primeres pedres del recinte multiusos siguen ja un fet, per descomptat. Com ho és també, en qualsevol cas i sense aprofundir en més consideracions, que el cap i casal arribe a recuperar amb això part d’aquella preeminència que va tindre com a lloc de visita per a les principals estrelles del pop i del rock internacional en els anys huitanta i noranta: en aquest sentit, el concert que els Foo Fighters anaven a protagonitzar en maig del 2020 a la Ciutat de les Arts i les Ciències es presentava com tot un punt d’inflexió, més enllà de la valoració estrictament creativa que ens meresca la banda de Dave Grohl. Era una visita de campanetes, com ho eren també les de Wilco o Marc Almond al 4Ever Fest, la de Vampire Weekend al FIB, la de Paul Weller a la Fira de Juliol, o la de Daddy Yankee al Latin Fest, per esmentar-ne només uns quants, perquè si això fora un resum exhaustiu de tot el que ens volia oferir l’any i es va volatilitzar, necessitaríem un anuari al complet.

L’estranya nova normalitat

Concerts com els que van oferir l’uruguaià Jorge Drexler al Palau de les Arts, els britànics Fat White Family a La Rambleta, els granadins Lagartija Nick a La Mutant o els nord-americans Nada Surf a la sala Moon –disculpen que em centre a la ciutat de València, és per on un servidor va tindre temps de moure’s durant els primers dos mesos i mig de l’any– semblen ja tan llunyans que és com si formaren part d’una altra vida. Es van celebrar en gener, febrer i principis de març del 2020, respectivament. Amb tota la normalitat amb la qual vivíem aleshores. Sense mascaretes, sense especials mesures d’higiene, sense distanciament social. Després va passar el que va passar. Aquell tall esmolat que va modificar les nostres vides i va deixar tota l’activitat en suspens. La incertesa. L’angoixa. El pensament màgic en el qual tots vam caure, segons el qual allà per a l’estiu es dissiparien els nuvolots. L’ajornament o la cancel·lació de totes les grans cites, i la tímida reobertura d’algunes sales, com el Loco Club o la 16 Toneladas a València, que van començar a programar grups locals amb l’arribada de l’equinocci d’estiu per a mantindre, almenys, l’activitat i donar veu als nostres músics. Amb cadires, mascaretes, gel hidroalcohòlic i la devoció d’un públic encara molt reduït, una resistència de fidels. I l’insultant desconeixement d’un ministre de Cultura que es va limitar a dir allà per setembre que els concerts de rock eren inviables, potser perquè el seu concepte del que és el rock es va quedar en els temps de Supertramp o els Dire Straits. És el que té subsumir la cultura en un ministeri d’esports, més encara quan és el segon membre el que prima en l’equació.

Els festivals mini com a solució temporal

Alguns grans festivals (és cas de l’Arenal Sound de Borriana) van reciclar la seua activitat en cicles de concerts per a uns milers de persones en recintes portuaris com La Marina a València, com va ocórrer a Alacant, on la gent del Low es va muntar el Benidorm Summer Nights, o a Castelló, on van fer el Nudo Beach al port o el Mar de Sons al Club Nàutic, a més d’un Feslloch diferent. En paral·lel, Sagunt a Escena es mantenia (gran concert de Manel en agost, per cert) i cites tan sostenibles com les Nits al Claustre, el Festival de Jazz de Peníscola, el de Música Antiga i Barroca, el Singing’ In The Cave o els concerts de Sant Miquel dels Reis i els de la Pèrgola, o festivals com Truenorayo Fest o Pops Marítims, tots dos a La Mutant, dinamitzaven com podien el feble pols dels nostres directes, mantenint-lo viu amb respiració assistida. Almenys es van aprofitar alguns recintes inèdits per a la música. Van ser un estiu i una tardor copats per festivals en format mini, que no minifestivals. Un minifestival es pensa així, en xicotet, des de la seua concepció. Un festival mini, però, és un festival gran que s’ha hagut de reinventar en xicotet. Hi ha una gran diferència. Així que els festivals mini (i alguns minifestivals també) van ser els que amb majors garanties de seguretat podien celebrar-se, sense grans aglomeracions i amb protagonistes de músiques perfectament compatibles amb el recolliment que confereix una còmoda butaca (a vegades, una cadira) i la pràctica impossibilitat de parlar amb el teu veí de localitat, alçar-te a ballar o alternar en la barra, perquè la majoria d’aquestes estaven tancades, amb el consum de beguda i menjar absolutament prohibit. Hi ha músiques que, pel seu propi bull, es fa molt estrany gaudir en tals condicions: l’exhibició rock de Maika Makovski en octubre a La Mutant, per exemple. O el concert de Maria Arnal i Marcel Bagés a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló, dins d’un Trovam!, o la Fira València de la Música, que va celebrar una nova edició contra vent i marea.

I per damunt de tots, els (bons) músics

La pandèmia no ha fet sinó evidenciar els mals endèmics d’uns certs sectors i indústries, la falta d’infrastructura. Potser és una cosa comuna en el nostre espectre cultural, però un no pot llevar-se la sensació que en la música ha sigut especialment visible. Quan són els mateixos músics els qui a penes poden viure de la seua música, excepte en comptadíssimes excepcions, la producció discogràfica també minva, i la falta de directes pot arribar a purgar el panorama de manera que molts tiren la tovallola i abandonen pel camí. Caldrà veure si tot això que hem viscut reordena d’alguna manera el panorama, o –per contra– els noms importants del 2022 continuaren sent, més o menys, els que ja ho eren el 2019. Amb tot, 2020 ha tornat a ser, ja posats en farina purament creativa, que per alguna cosa sense músics difícilment hi ha música, un exercici pràcticament igual de fèrtil que qualsevol dels precedents, oferint un grapat de discos als quals possiblement els costarà trobar el seu públic i el seu ressò mediàtic (no tots, clar), sense que això tinga molt a veure amb un llistó qualitatiu que, per poc que s’afine l’oïda, és fàcilment apreciable.

El pes demogràfic de la Comunitat Valenciana ronda el 10% del total de l’Estat, però ja fa molt de temps que la seua representació en les llistes del millor de l’any en l’àmbit estatal no supera el 5%. Una discordança que evidencia el dèficit de projecció dels nostres músics, i que ve de molt lluny. Les causes? Segur que són múltiples. Però com que no volem acabar aquest repàs a l’any que ens va deixar remirant-nos en visions pessimistes ni victimistes, el millor que podem fer és, a més d’encomanar-nos al destí i resar a la nostra estampeta predilecta perquè torne alguna cosa que s’assemble molt a la vella normalitat, recomanar-vos un bon assortiment de discos que també expliquen molt bé el que va ser el 2020 a la Comunitat Valenciana. Molts d’ells van ser gravats d’una manera més domèstica que mai, obligats per les circumstàncies, perquè a gos flac tot són puces i a les estretors de pressupost se sumaven ara les de mobilitat. Però res d’això va impedir que el veterà Òscar Briz trencara el motle amb un Amor i psicodèlia en temps de virus que va sublimar la seua fórmula de pop d’autor, o que Alberto Montero, Nacho Casado o el tàndem que formen Laura Esparza i Carlos Esteban reeixiren des de les seues singulars maneres d’entendre la cançó. Com també Andreu Valor, Abraham Rivas, Pau Alabajos o Jonatan Penalba. O que gaudírem de revelacions com Els Manises i la seua irresistible batedora rítmica. O que Futuro Terror, Mausoleo, Margarita Quebrada i Finale eixamplaren els límits d’aquest postpunk fosc que en la nostra terra sempre té un matís especial. Seguim? El power pop d’Atlàntic, el mestissatge de Cándida o Ciudad Jara, la psicodèlia de Wild Ripple, el pop colorista de Llum o el més electrònic de Polock, el blues rock sintètic de Johnny B. Zero, el so americana de La Gran Esperanza Blanca, la fórmula de jazz, rythmn and blues i rock fronterer d’Aullido Atómico, el soul punk de Hermano Fuego, el folk oníric i amb aroma a salnitre de Nereu i les Bèsties Marines, la somniadora aposta de Néstor Mir, el synth pop cinemàtic de Capricornio Uno, Al Pagoda o Wallace, el jazz pop de Pete Lala o les músiques urbanes de Jazzwoman i Kidd Keo. Tots van publicar discos notables.

Ja pot ploure a bots i barrals que la creativitat, l’afany per convertir la ronya diària en bellesa, la necessitat d’expressar-se encara que haja de ser recorrent als recursos més precaris, sempre seran ací. I això sí que és una garantia plena després d’un any les dificultats del qual difícilment tornarem a viure. O això pensem, vaja. Convé creuar els dits, per si de cas.