Turisme cultural. Situació actual i reptes de futur a la Comunitat Valenciana

La cultura i el turisme han estat sempre connectats i no hi ha cap dubte que el turisme cultural és un de les tipologies de turisme amb més capacitat de creixement en els pròxims temps

Pau Rausell-Köster.
Econcult. Universitat de València

A  la Comunitat Valenciana, des de la perspectiva normativa, s’ha impulsat un marc de referència del turisme fonamentat en els conceptes d’hospitalitat i sostenibilitat, que impregnen el desenvolupament normatiu i que inclouen alguns aspectes sobre la cultura. Així, la Llei 15/2018, de 7 de juny, de Turisme, Oci i Hospitalitat de la Comunitat Valenciana, remarca la voluntat de valorar la història, la cultura, les tradicions, el territori i el paisatge de la Comunitat Valenciana. I el Codi Ètic del Turisme Valencià assenyala la voluntat de “protegir i cuidar els recursos turístics, impulsant les tradicions i pràctiques socials, lingüístiques i culturals del poble valencià, evitant la seua instrumentalització, estandardització i empobriment”.

La cultura i el turisme han estat sempre connectats (Richards, 2018) i no hi ha cap dubte que el turisme cultural és una de les tipologies de turisme amb més capacitat de creixement en els pròxims temps. L’Organització Mundial del Turisme el defineix com “una mena d’activitat turística en la qual la motivació essencial del visitant és aprendre, descobrir, experimentar i consumir les atraccions/productes culturals tangibles i intangibles d’una destinació turística. Aquestes atraccions/productes es relacionen amb un conjunt de característiques materials, intel·lectuals, espirituals i emocionals distintives d’una societat que abasta les arts i l’arquitectura, el patrimoni històric i cultural, el patrimoni culinari, la literatura, la música, les indústries creatives i les cultures vives amb els seus estils de vida, sistemes de valors, creences i tradicions”.1

És evident que, en termes generals, un model turístic basat en el turisme cultural té uns impactes directes sobre el territori receptor que es planteja en un context de major harmonia amb els recursos locals i amb menor impacte predatori. També és evident que el turisme cultural tendeix a activar i valorar els recursos culturals d’un territori, contribuint de manera parcial o total a la seua sostenibilitat, i genera impactes i efectes d’arrossegament sobre els mateixos sectors culturals (Rausell Köster, Marc Serrà, & Montagut Marqués, 2011). Per al 2014, l’últim any del qual es disposen dades, el turisme aportava l’11% del total dels recursos destinats als sectors culturals i creatius oferits a la Comunitat Valenciana, la qual cosa representa una xifra no negligible per al conjunt de l’ecosistema cultural. (Gràfica 1)

Tot i això, fins i tot constatant un consens generalitzat entre els especialistes en afirmacions com les que s’expressen en els paràgrafs anteriors, cal destacar alguns equívocs conceptuals més esbiaixats sobre la percepció del turisme cultural que poden distorsionar en la seua planificació.

En primer equívoc prové de la relació entre sector turístic i sectors culturals i creatius. Cal tindre en compte, com queda reflectit en la taula 1, que, de manera agregada, la productivitat mitjana dels sectors culturals està per damunt de la productivitat mitjana dels sectors turístics, per la qual cosa articular l’estratègia d’utilitzar esdeveniments culturals (més productius) per atraure fluxos turístics (menys productius) és un plantejament equivocat. El raonament correcte hauria de ser: atraurem turistes per a garantir la sostenibilitat d’alguns esdeveniments culturals que no podrien sobreviure comptant només amb la demanda local.

Un altre supòsit equívoc és que el turisme cultural és de major qualitat, entesa aquesta com el nivell de despesa per turista, circumstància que deixa de ser certa davant la democratització de la pràctica turística per la caiguda dels preus del transport i per l’increment tant de factors d’oferta (ampliació de les estratègies de desenvolupament basades en el turisme per part de molts territoris) com de demanda (creixement de la classe mitjana global per la puixança d’Àsia i Llatinoamèrica, i ampliació dels nivells educatius). El turista cultural tipus ja no és una parella de classe mitjana-alta amb elevat nivell de renda, sinó que aquesta tipologia es va desplaçant cap a segments més joves (milennials) amb unes pautes de despesa més reduïdes. I aquesta serà una tendència creixent. Si observem la despesa mitjana per persona dels turistes internacionals, podem comprovar que, encara que mantenen una elevada despesa per persona i dia, la despesa total del turista cultural internacional està ja per davall de la mitjana de totes les tipologies de turistes i de la mitjana del turista de sol i platja. (Gràfica 2)

Fins i tot amb totes aquestes reserves i matisos, cal defendre que, en nom d’una major diversificació del risc i d’una creixent desestacionalització, seria convenient que la Comunitat Valenciana, en el marc d’una estratègia per a la recuperació tant del sector turístic com especialment del sector cultural, tractara d’incrementar la proporció del turisme que s’acosta per raons culturals.

I sembla clar que en aquests moments a la Comunitat Valenciana queda encara molt d’espai per recórrer, ja que la proporció de turistes culturals sobre el turisme total està bastant lluny de la mitjana espanyola i tampoc sembla que els indicadors mostren una tendència de creixement major que el turisme global.

Algunes estratègies podrien ser desplegades per a millorar aquestes xifres. D’una banda, el turisme urbà és un fenomen creixent a Europa i bàsicament se sustenta en el turisme cultural, la qual cosa podria ser una oportunitat per a un territori amb una densa xarxa de ciutats mitjanes (tant d’interior com de costa: Alcoi, Xàtiva, Sagunt, Bocairent, Morella, Requena, Gandia, Dénia, Peníscola o les mateixes Alacant i Castelló), que es podrien incorporar millor a partir d’una estratègia col·laborativa i de cooperació mútua. La competitivitat i jerarquia dels destins urbans està més relacionada amb la seua “habitabilitat”, evidenciada per les estades “menys turístiques” i la propensió dels turistes a la perspectiva cultural. En aquest sentit, la millor política turística és una bona política urbana, en la qual el turisme ha de ser un subproducte de les polítiques destinades a fer espais habitables. Els visitants motivats han de ser considerats com a actors que milloren la qualitat de vida dels ciutadans, enriquint la interacció social i l’intercanvi d’idees, i també les oportunitats de desenvolupament professional de qualitat en un context creatiu i inspirador basat en el coneixement i connectat amb les xarxes globals (Pardo-García, Coll-Serrano, Rausell-Köster, & Pérez Bustamante-Yábar, 2018). En conseqüència, les estratègies tenen a veure menys amb la creació de productes turístics a partir de recursos culturals que amb el desenvolupament de tècniques i metodologia que incorporen, de la manera més natural possible, els visitants en els hàbits i pràctiques de sociabilitat i estils de vida del caràcter mediterrani.

Una segona estratègia, plenament connectada amb la primera, tindria a veure amb la paquetització d’algunes experiències molt singulars i pròpies de la identitat valenciana, sense que la seua comercialització puga portar a banalitzar-les o desvirtuar-les. Parlem de la generació d’experiències molt singulars que poden tindre la seua base en la pràctica gastronòmica, la sociabilitat festiva, la creació artesana o artístiques i similars.2

I finalment cal tractar de recuperar els fluxos dels turistes cap als recursos culturals més convencionals (museus, llocs patrimonials, festivals d’arts escèniques, festivals de música) quan la pandèmia ho permeta, amb campanyes específiques de comunicació que apel·len a la corresponsabilitat respecte a la necessitat de tornar a activar el consum i la participació cultural, recuperant hàbits perduts i proporció de la despesa familiar destinats a això.

Referències:

Pardo-García, C., Coll-Serrano, V., Rausell-Köster, P., & Pérez Bustamante-Yábar, D. (2018). Cultural attitudes and tourist destination prescription. Annals of Tourism Research, 71, 59-61. https://doi.org/10.1016/j.annals.2018.01.003

Rausell Köster, P., Marco Serrano, F., & Montagut Marqués, J. (2011). Impacto económico del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí. Museos.es: Revista de la Subdirección General de Museos Estatales. Subdirecció General de Museus Estatals.

Richards, G. (2018). Cultural tourism: A review of recent research and trends. Journal of Hospitality and Tourism Management, 36, 12-21. https://doi.org/10.1016/j.jhtm.2018.03.005

1 Definició adoptada durant la 22 Sessió de l’Assemblea General de l’Organització Mundial del Turisme celebrada a Chengdu, Xina (11-16 de setembre del 2017).

2 Un clar exemple és la proposta Music Inmersion Travel, que s’ofereix a músics i a aquelles persones amb una forta motivació musical per tal que coneguen personalment què és una societat musical, com funciona, quin és el seu dia a dia, què és ser músic en actiu, i participar en Falles, o les entrades de Moros i Cristians. Pot veure’s un vídeo explicatiu del projecte en https://youtu.be/849E7Q4cfiQ


Sectors culturals i creatius (serveis)Product 2017TurismeProduct
2017
58 Edició52.251501 Transport marítim de
passatgers
72.844
59 Activitats cinematogràfiques, de vídeo i de programes de televisió, enregistrament de so i edició musical57.255503 Transport de passatgers per vies navegables interiors28.377
60 Activitats de programació i emissió de ràdio i televisió72.084511 Transport aeri de passatgers91.301
7111 Serveis tècnics d’arquitectura22.508I Hostaleria22.059
90 Activitats de creació,
artístiques i espectacles
24.16679 Activitats d’agències de viatges, operadors turístics, serveis de reserves i activitats relacionades amb aquests42.285
91 Activitats de biblioteques, arxius, museus i altres activitats culturals37.501

Taula 1. Productivitat aparent del factor treball 2017.
Euros. Enquesta de Serveis INE