/

Obrint-se pas mentre la professió es reinventa

Quin lloc ocupa el periodisme cultural i més en un any tan nefast com el 2020? La crisi econòmica del 2008 també es va acarnissar amb el periodisme, i des d’aleshores la destrucció d’ocupació ha sigut imparable

MAGDA R. BROX
Periodista

El balanç del 2020 a la Comunitat València ha suposat el tancament de l’emissora CV Radio i tres ERO en desembre que van afectar les principals capçaleres: Levante-EMV, Información i El Mundo. Així i tot, el periodisme que té el seu horitzó en la cultura continua obrint-se pas. Mentre l’ofici es reinventa, parlem amb alguns periodistes culturals que formen part de la premsa diària, creen revistes culturals i treballen de manera independent en un ecosistema en el qual abunden els professionals freelance.

01 La cultura en la premsa diària i generalista

Els periodistes que diàriament ens acosten la cultura a través dels seus mitjans analitzen la situació, reptes i peculiaritats d’aquesta especialitat de la professió en un any marcat per les crisis del coronavirus.

Quina és la seua opinió sobre el paper que ha exercit la cultura i el periodisme cultural el 2020?

Adolf Beltran: El confinament va obligar la cultura a reinventar-se en molt diversos nivells i intensitats. La música va haver de tirar mà del streaming i els músics es van trobar amb grans dificultats per a sobreviure. Com és lògic, l’audiovisual va trobar en internet un bon refugi. Les llibreries van buscar la complicitat amb els seus clients habituals com mai ho havien fet i van descobrir que no sols els hostalers poden satisfer comandes a domicili, els museus van tirar mà dels seus arxius i els teatres i sales van fer el que van poder… Encara és prompte per a calibrar l’impacte a mitjà i llarg termini de tot això. Pel que fa al periodisme cultural, la situació va donar una renovada rellevància a les possibilitats de la informació digital. En general, les xarxes socials i les plataformes de videoconferències s’han convertit en instruments quotidians.

Moltes d’aquestes iniciatives han sigut gratuïtes, una reculada en l’educació contra la pirateria?

Carlos Garsán: És un debat que ha sorgit amb força. Res és debades, ni tan sols els productes que s’ofereixen gratuïts al públic. Cal aprendre a diferenciar entre el que paga l’usuari i el vertader cost que pot tindre, i que pot assumir, una entitat, o l’administració pública, encara que arribe de manera gratuïta a l’usuari. El problema és que ningú pague, ací és quan es trenca la indústria. Vull pensar que aquests mesos de tancament ens han servit per a posar en valor aquests productes culturals que abans donàvem per fet. Parlem de plataformes com Netflix, Filmin o Spotify, o dels compradors de llibres que prefereixen anar a una llibreria de barri. Aquest activisme cultural, que en certa manera existia, s’està fent més general arran del confinament. Estem en un moment de canvi. Falta trobar la fórmula.

Com valora les mesures que l’administració ha implementat per ajudar el sector cultural el 2020?

Ana Mansergas: L’administració pública valenciana no ha deixat de banda el sector cultural amb ajudes de diferent tipus, però no és suficient. Les ajudes arriben a les institucions, organitzacions, companyies més oficials, però són moltes les propostes que es queden fora. La intenció és bona, però encara queden molts buits per cobrir. Almenys amb aquestes ajudes, encara que siguen escasses i esbiaixades, es contribueix al fet que la cultura no pare, encara que siga en línia. Una finestra, per cert, que s’ha obert gràcies al confinament i que multiplica per mil les opcions de consumir art i cultura des de casa. La cultura, a més del seu component lúdic, festiu i d’entreteniment, té una funció social important que passa pel suport en la formació d’una societat crítica i pel fet de crear pensament sobre realitats que tenen lloc i que ens envolten.

El periodista cultural, particularment a Espanya, ocupa un escaló inferior a altres col·legues? Caben ací revistes culturals com The New Yorker?

Ferran Bono: El periodisme cultural sembla que sempre ha d’obrir-se pas entre la resta de les seccions. No es tracta que es trobe en un escaló inferior, sinó que ocupa un escaló propi. I és normal, des del punt de vista periodístic. Si esclata una crisi econòmica, una pandèmia o Bárcenas es decideix a cantar, els temes culturals es queden en un segon o tercer pla. Amb tot, no hi ha temes que fidelitzen més el lector que els culturals.

No és una bona època per a les revistes culturals. Una revista bona, cara, ben editada, pot trobar un lloc molt limitat, si sap aprofitar l’interés creixent per la no ficció. Però a veure qui aposta els seus diners per a crear una fórmula com la del The New Yorker, que concedeix setmanes o mesos als seus periodistes per a preparar un reportatge.

“El mitjà és el missatge”, segons el teòric de la comunicació Marshall McLuhan. Hi ha un format més atractiu per al periodisme cultural? Què opina de l’auge del podcast?

Montse Català: Vivim en la revolució del format. Cada dia n’ixen de nous. Si pensàvem que informar per Twitter o Instagram era ser moderns o que el podcast ja s’havia consolidat (afortunadament per a tots), ara venen Tik Tok, Twitch i Clubhouse i et desmunten la paradeta en un tres i no res. I el problema és que els usuaris es fragmenten cada vegada més. Informació per a joves, ací; per a boomers allà… Pense que el format més atractiu per a la informació cultural és aquell que arribe al receptor, que desperte una curiositat vertadera de l’interlocutor a visitar una exposició o entrar a un teatre. De res serveix contar històries sense ningú a l’altre costat. L’audiovisual, això sí, dispara contra més sentits que un text escrit, això no ho podem negar, i cada nova generació és més digital que l’anterior. Si ajuntem aquests dos paràmetres, el resultat és aprofitar la potència de la imatge i el so que la cultura moltes vegades ens regala.

Per tant, si una pandèmia fa canviar els hàbits de consum; si els grans titulars no solen ser els de la cultura; si calen nous llenguatges, sobretot en la comunicació en línia, els periodistes culturals haurem de comprometre’ns a no perdre detall del nostre entorn, conéixer-los i emprar-los.

Això del periodisme cultural sembla una ganga: assistir als festivals de cinema, exposicions… Quines són les llums i les ombres?

Carmen Velasco: No compartisc el punt d’arrancada de la qüestió, atés que, al meu parer, el periodista no exerceix de convidat en la pràctica del seu treball. La mirada del periodista no és o no hauria de ser la del simple visitant. El periodisme cultural té horitzons més complexos, és a dir, aborda la gestió cultural tant d’institucions públiques com privades i vigila les polítiques culturals públiques. Però, per descomptat, el periodista ha d’anar a museus, cinemes, teatres, etc., perquè és difícil que faça meravelles informatives sense eixir de la redacció. El periodista és sempre un observador, un cronista, un narrador de la realitat. I, precisament, això, el fet de ser notari de l’actualitat cultural, és una de les principals llums. Disposar de la informació per endavant en l’art, la literatura, el cinema, el teatre, la música, etcètera, i estar en contacte amb els creadors també amplia les llums del periodisme cultural. Exercir el periodisme implica una forma privilegiada de viure la cultura.

Les ombres del periodisme passen per la precarietat de l’ofici que, desgraciadament, afecta totes les especialitats de la professió, i per la pèrdua de pes dels mitjans/periodistes culturals com a prescriptors de referència en un ecosistema mediàtic que tendeix al soroll. La societat necessita d’un professional expert, fiable i amb criteri que faça garbell de la propaganda i extraga el valor de les indústries culturals.

Com equilibrar en els vostres mitjans la presència d’artistes emergents amb la creadors consolidats? I què hi ha sobre el difícil equilibri entre periodisme i publicitat?

Joan Carles Martí: Respecte al primer, és més fàcil amb els creadors que ja tenen un nom, però en els casos de creadors nous, que no tenen per què ser joves, em deixe assessorar per la parcel·la corresponent. Per exemple, és diferent que un artista emergent estiga representat per una galeria privada, o que, en canvi, haja participat en una retrospectiva pública en un centre cultural de referència. No sempre és vàlid, però em funciona. Respecte a la publicitat, i parle per la meua part, aquesta no condiciona el contingut, ni tampoc els meus gustos. Jo crec que faríem molt mal treball si la meua gestió de continguts fora el que a mi m’agrada. D’altra banda, hi ha molt poca publicitat cultural, molt poca, i des d’aquest punt de vista, a nosaltres no ens ha afectat ni durant aquest 2020 ni abans.

02. Un passeig pel firmament de
la cultura: les revistes culturals

Si hi ha un espai on la cultura s’alça com a protagonista, aquest és el de les revistes culturals. La cultura és el principi i el fi, i cap altra notícia la desbanca. De la mateixa manera que el firmament ens brinda cada dia un espectacle, també cada revista és única i busca diferenciar-se. Encara que n’hi ha especialitzades i altres que presenten números monogràfics, la majoria sol compartir seccions: exposicions, espectacles, cinema, llibres, il·lustració, agenda… També, com el cosmos, les revistes culturals canvien i estan en constant moviment. I a pesar de la doble crisi que viuen: la del periodisme i la del sector cultural, cada dia ens acosten noves realitats.

La degana de la premsa cultural valenciana, la cartellera Turia, fundada fa cinquanta-set anys, conviu amb la recentment nascuda Flat Magazine, un projecte editorial independent sorgit el 2021 per acostar l’arquitectura, el disseny i l’art més pròxims. Al capdavant, Clara Sáez, una periodista amb més de vint anys d’experiència que s’hi ha enrolat junta amb altres dos professionals. Aquest és un patró que es repeteix: periodistes, dissenyadors i artistes amb àmplia experiència al seu darrere s’uneixen per a editar una publicació pròpia per l’interés envers la cultura i, en molts casos, com a eixida laboral davant la imparable crisi del sector. Quasi totes aquestes revistes s’ofereixen al públic de manera gratuïta.

Encara que no apareixen reunides sota un llistat, la Comunitat Valenciana compta amb una variada relació de revistes culturals. Per mitjà d’algunes pinzellades, iniciem un concís recorregut per algunes d’aquestes capçaleres.

La cartellera Turia és la revista degana de la premsa cultural valenciana. Va nàixer com a guia especialitzada el 1964 per un grup d’universitaris i intel·lectuals que buscaven la manera d’intervindre culturalment en la societat valenciana en ple franquisme. I ho van fer a través d’un mitjà, generalment menyspreat, com una cartellera d’espectacles. Des d’aleshores la Turia ha format part de l’educació cinematogràfica, teatral i gastronòmica, sense oblidar el seu vessant polític i social, de diverses generacions de valencians. En paraules de l’escriptor Manuel Vázquez, “els de cartellera Turia constitueixen una estranya i reduïda secta que cada setmana ens envia la botella del nàufrag amb les seues crítiques d’espectacles que trenquen els motles dels missatges obvis”. El seu actual director, Pau Vergara, destaca que la Turia, com habitualment se la coneix, “és l’única guia valenciana que es continua venent als quioscos de la Comunitat Valenciana, per bé que el seu nucli dur siga la província de València”. En plena transició digital, la revista, que continua eixint a la venda tots els divendres, conviu amb un format en línia per subscripció i pròximament amb una aplicació per a mòbils.

Després de la cartellera Turia va nàixer Saó, la revista degana de la premsa en valencià. El primer número va eixir en juliol del 1976 i s’edita amb una periodicitat mensual. Encara que es tracta d’una capçalera d’informació general, li concedeix un paper rellevant a la cultura, com fa així mateix el setmanari El Temps, fundat per Eliseu Climent i Joan Fuster, entre altres, el 1984. Aquest últim dona veu a la cultura des de la revista digital germana El Temps dels Arts.

A hores d’ara, la majoria de les revistes culturals de la Comunitat Valenciana troben el seu espai en la xarxa. La transformació digital i els nous hàbits de consum cultural i informatiu comporten un canvi de paradigma per a unes publicacions que opten (en la seua majoria) únicament pel format en línia. En aquesta llista de revistes culturals de la Comunitat Valenciana destaquen: Afán de plan, Verlanga, MAKMA, Beat València, El Hype, Tresdeu, Los ojos de Hipatia, AU-Agenda Urbana-València, Nomepierdouna, Loblanc, Revistauala, AlicanteMag… Cadascuna d’elles difereix pel que fa a l’enfocament dels seus continguts, format, llengua, àrea geogràfica… N’hi ha especialitzades en disseny i d’excel·lentíssima qualitat: Gràffica, DXI magazine o DissenyCV; i fins i tot les universitats editen revistes especialitzades, com ara Caràcters, de la Universitat de València, dedicada als llibres; o la plataforma en línia VEU, la revista cultural de la Universitat d’Alacant.

La revista digital Verlanga va sorgir el 2013 amb l’empenta de quatre periodistes que van coincidir a la facultat: Rafa Rodríguez, Diego Obiol, Miguel Ángel Puerta i Eva Muñoz. Rafa Rodríguez, l’únic que viu exclusivament d’això, ironitza que la revista és fruit “d’una crisi i un fracàs”. Després de quedar-se en l’atur, aquest periodista tot terreny (havia sigut guionista, fet fanzins, treballat en periòdics, webs, ràdios, quasi sempre en l’àmbit cultural) va llançar la seua pròpia revista: “Primer vaig muntar barcomedor, que era com Verlanga, però a nivell nacional. Només vaig tardar tres mesos a descobrir que era una bogeria traure allò endavant perquè hi havia mil revistes en línia iguals i des de València es tenia menys accés a continguts que des de Madrid i Barcelona”. Així que aquest professional inquiet va crear la versió valenciana, Verlanga, “amb la intenció de reivindicar la ciutat, com a lloc no sols de les seues instal·lacions culturals, sinó tota ella, i de la gent que està creant ací”, explica. Amb V, d’una València Viva, i en homenatge al cineasta de l’imperi austrohongarés, Luis García Berlanga, el 2021 la publicació també es troba en certa manera d’aniversari, pel centenari del naixement del geni que els dona nom: “Les idees s’amunteguen en el meu cap les vint-i-quatre hores del dia. El problema és que em falta temps i força cerebral per a dur-les a terme. En Verlanga no tenim col·laboracions perquè un dels nostres pocs principis i que hem complit escrupolosament ha sigut que fins que no puguem pagar-les com es mereixen no les tindrem. No hem vingut per a precaritzar més encara la professió periodística, que prou maleta està ja”.

El 2014 va nàixer la revista digital MAKMA. De la mà del comissari i crític d’art José Luis Pérez Pont, ara al capdavant del Consorci de Museus, l’editor Vicente Chambó, els artistes i galeristes Ismael Chappaz i Juanma Menero, responsables d’Espai Tactel, i el periodista i crític de cinema Salva Torres. De l’equip inicial sols continua Torres, per la qual cosa la revista es va recompondre i va reincorporar en la direcció l’artista Ismael Teira, l’editora i gestora cultural Merche Medina i l’editor José Ramón Alarcón.

Salva Torres, amb una llarga carrera com a periodista en la delegació valenciana d’El Mundo, explica que “MAKMA es va crear amb la intenció de donar visibilitat als artistes i a les iniciatives culturals que, per limitació d’espai, es queden habitualment al marge de les notícies en la premsa generalista”. En l’actualitat, la revista “s’ha consolidat com un mitjà cultural valencià, amb tentacles en la resta del territori nacional”. La singularitat consisteix en la seua especificitat, centrada en la cultura, però des d’un punt de vista entre divulgatiu i reflexiu, a diferència d’altres capçaleres digitals, més dedicades a la cultura com a oci o amb perfils més inclinats a l’entreteniment. Els últims tres anys han publicat una revista en paper i el 2021 pretenen que el caràcter siga semestral i temàtic: en juny, Luis García Berlanga; i en desembre, dedicada al disseny, per la imminent celebració de València Capital Mundial del Disseny 2022. MAKMA també promou els seus propis projectes, entre els quals destaca la publicació de llibres i la realització del festival Sindokma, dedicat als segells editorials independents i als llibres d’artista.

També el 2014 va nàixer la revista digital El Hype. Fundada i dirigida per la filòloga, crítica de cinema, periodista cultural i escriptora Eva Peydró, ofereix continguts culturals de qualitat, amb prestigioses signatures del periodisme especialitzat. La línia editorial es defineix per incloure no sols crítiques i temes d’actualitat, sinó també continguts seleccionats de cinema, música, filosofia, disseny i literatura de tots els temps que transcendeixen el nostre territori, encara que la revista siga valenciana. La perspectiva cosmopolita i el focus tant en el clàssic com en l’emergent la defineixen.

A més, aquesta publicació independent ha creat una fidel comunitat de lectors i lectores i el seu objectiu és continuar conservant la seua autonomia i la seua projecció internacional. En desembre del 2020, el 58% de les visites de la revista va provindre de més de huitanta països, destacant l’Argentina (25%), seguida de Mèxic i els Estats Units, per la qual cosa no es descarta una pròxima edició en anglés. El Hype és l’única valenciana que cobreix regularment els festivals de cinema de major rellevància.

El repàs succint a les publicacions culturals conclou amb una sèrie de revistes de paper i de pagament nascudes a València en plena era d’internet. Altres trets comuns de totes elles: la periodicitat (trimestral o semestral), el caràcter generalment monogràfic i l’acurat disseny. La majoria estan vinculades a un segell editorial. És el cas de Lletraferit (refundada el 2012 i en l’actualitat dependent d’Els Llibres de la Drassana i Valencia Plaza), Concreta (2012), o Canibaal (2013), l’últim número de la qual es va editar el 2019 i que va estrenar nova revista el 2020: 491 by Canibaal, filla de l’anterior capçalera i amb caràcter anual. A aquest grup va pertànyer Bostezo, que va tancar el 2018 després d’una dècada en funcionament. “Per a nosaltres va ser la fi d’un cicle”, recorda el seu creador, l’editor Paco Inclán, d’una època en la qual Inma Pérez, responsable de l’emblemàtica i ja clausurada Librería Dadá, fomentava interessants trobades i presentacions d’aquestes revistes.

03. Territori freelance

Si hi ha un espai ple de professionals brillants que treballen de manera no convencional, aquest és el periodisme cultural. Els freelancers solen ser especialistes en una temàtica que dominen el mitjà. Les seues crítiques apareixen en la premsa general i en moltes de les revistes culturals anteriorment citades. Hi ha signatures de referència nacional, com els periodistes musicals valencians Rafa Cervera o Carlos Pérez de Ziriza, o el cas del professor Álvaro Pons, una autoritat en el món del còmic. Entre els pobladors d’aquest territori, trobem experiències tan singulars com el programa de ràdio Los sonidos del planeta azul (UPV Radio), realitzat pel cronista musical Paco Valiente. En gener del 2021 l’espai va complir vint anys amb la realització de 2.800 programes. La vida d’aquests professionals freelancers és tan diversa com la mateixa cultura. Ens acostem a la trajectòria de dos periodistes culturals que han triat aquest camí.

La flexibilitat horària, el desig de donar al seu treball una dimensió internacional i la conciliació familiar són les tres motivacions que van portar la valenciana Begoña Donat a decantar-se pel treball com a autònoma. La periodista col·labora en diversos mitjans, com ara el suplement El Cultural, les revistes mensuals Plaza, Esquire i Telva, l’especialitzada en dansa Susy Q, el podcast de cinema d’Onda Cero Kinótico i els digitals The Objective i CulturPlaza. Compatibilitza la condició de redactora freelance amb la comunicació en els festivals Dansa València, Cinema Jove i La Cabina de València, i la difusió d’estrenes de teatre i dansa. Al llarg de l’any, cobreix presencialment, si més no, tres festivals internacionals de cinema: la Berlinale, Cannes i Toronto.

Donat explica que l’anterior crisi econòmica no va ser tan perjudicial per als professionals freelance com l’ocasionada per la pandèmia, perquè el 2008, després de retallar les seues redaccions, els periòdics van necessitar mantindre la freqüència i qualitat de la publicació, així que van recórrer a col·laboradors externs. L’actual crisi, en canvi, ha sigut el colp de gràcia per a molts mitjans i ha aguditzat la ja malparada situació dels que encara resisteixen, retallant el treball d’uns col·laboradors que veien a més com l’activitat cultural se suspenia per la pandèmia. Personalment, el seu principal repte laboral ha sigut l’adaptació tecnològica: “Em va costar treballar la meua pròpia marca en les xarxes. Encara se’m resisteix, perquè en la meua generació se sent més com a exhibicionisme”, conclou.

Un altre perfil professional en aquest terreny és el d’Eugenio Viñas. Ell mateix es defineix com “un periodista atípic” perquè, en el seu cas, cada vegada guanya més pes el productor de continguts davant del redactor freelance, que exerceix a temps parcial. Encara que col·labora en El País, la Guía Hedonista, GQ España i la revista Plaza, el seu present està més enfocat en l’àudio digital, per la qual cosa ha fundat la seua pròpia empresa per a produir continguts per a diferents plataformes de podcast i mitjans, i dirigeix el primer Màster de Podcast al Centre Oficial d’Estudis Superiors Barreira+Art i Disseny. Mentre estudiava a la universitat, i ja de manera autodidacta, el periodista en embrió va començar a apassionar-se per conéixer el funcionament del posicionament en línia en buscadors (SEO) i l’estratègia Social Media, la qual cosa el va portar a convertir-se en un dels periodistes referents en la matèria. Valencia Plaza el va fitxar per a la seua recentment creada redacció per a desenvolupar l’estratègia digital del periòdic, i amb vint-i-huit anys va passar a ocupar el lloc de cap de cultura, que deixaria a penes quatre anys després: “Tinc moltíssim a agrair a Valencia Plaza. Me’n vaig anar amb trenta-dos anys perquè soc una persona molt creativa, molt impulsiva en el camp professional i em sentia massa còmode. Volia continuar experimentant”. Reconeix que va tindre una mica de vertigen, perquè des dels díhuit anys va ser la primera vegada que va estar tres o quatre mesos sense sou. Després d’una breu incursió en la política com a assessor en matèria cultural, va prosseguir la seua aventura comunicativa.

“En el meu dia a dia, tinc dies tranquils i dies de molt d’estrés, i això del posicionament i màrqueting digital és una droga de la qual cal eixir”, ironitza. La seua alquímia per a viure de la professió: diversificar clients (la seua agenda incorpora cada dia quatre o cinc telèfons), crear marca personal i continuar investigant, errant i aprenent. Se sent afortunat perquè sempre ha tingut “salaris mitjans-alts” i apunta que, si tornara a nàixer el 2021, es dedicaria a alguna cosa que combinara la comunicació amb estalviar-li temps a la gent i, de pas, entretindre-la i informar-la.