Contar històries i gaudir-les… des d’una altra perspectiva

Corren mals temps per a la cultura. Aquesta afirmació té validesa en qualsevol període de temps, tant se val dir-ho ara, en l’era postcovid, que fa cinc anys o deu. Però les que ens dediquem professionalment a “cuidar de la cultura” sabem adaptar-nos a tots els temps i contratemps

Laura Pérez Gómez
Periodista

Des del seu “naixement” el 1895, les arts cinematogràfiques han sabut adaptar-se al decurs de la història, a allò que la situació social, política –i ara sanitària– les forçava per a evitar la seua extinció a qualsevol preu. El que va començar amb una breu projecció en un saló de París per a uns pocs privilegiats –els quals van eixir esglaiats davant la imatge de l’arribada del tren a l’estació en unes dimensions mai no vistes– hui és una experiència que podem viure en la nostra llar, ja que els grans televisors i els projectors casolans han democratitzat el consum d’audiovisual. Això sí, el preu ix car, i no em referisc a la mensualitat que representen les plataformes de Video On Demand, que tenen realment uns preus molt competitius. El consum audiovisual de manera autònoma i solitària en les nostres cases està canviant la manera de veure i gaudir el cine a passes de gegant.

El 2020 ha sigut com l’any del descobriment, com bé diu el títol de l’imprescindible documental de Luis López Carrasco. Tot i que aquest retrata la dècada dels noranta en el nostre país, bé podria estar parlant-nos de l’actualitat, ja que hui en dia no sabem si dir allò de “qualsevol temps passat fou millor” o repetir el mantra “d’aquesta eixirem millors”. La de López Carrasco ens ensenya que cap de les afirmacions anteriors és certa, cosa que vam començar a assimilar a principis del 2021, amb la ressaca del 2020 encara donant-nos mal de cap. La covid-19 ha vingut per a quedar-se, almenys un temps, però quan se’n vaja nosaltres no serem els mateixos. Tots hem canviat els nostres hàbits molt probablement per a sempre. Però si el vídeo no matà l’estrella de la ràdio, ni el cine en 3D ens va impressionar tant com els crítics auguraven, la pandèmia no podrà afonar la indústria cinematogràfica, sols haurà d’adaptar-se.

L’any passat descobrírem facetes nostres que no coneixíem, i no em referisc només a la nostra mà en rebosteria. Hem aprés a ser pacients, a reinventar-nos, a conviure amb un estrany, a cancel·lar plans en l’últim moment i a gaudir de la vida d’una manera més individual. Això darrer té molt a veure amb el cine, tot i que les pel·lícules estan creades per a ser vistes de manera col·lectiva, així foren concebudes en el segle xix i els cinèfils més tradicionals mai diran el contrari. Tot i que hem viscut un any en què les sales de cinema han estat tancades quasi més temps que obertes, i més buides que de costum, és segurament l’any en què més pel·lícules ha consumit l’espanyol mitjà. Dubte que m’equivoque, en això. Curiós, veritat? Hem dedicat hores mortes a casa a veure aquelles pel·lícules que teníem pendents, aquells clàssics que no reconeixerem no haver vist abans, maratons de sèries de diverses temporades i també, clar, hem llegit més, escoltat més música i dedicat més temps a hobbies dels quals la nostra estressada vida moderna ens havia apartat. En definitiva, la cultura ens ha salvat la vida durant el confinament i també després, en els llargs mesos d’espera a la vella normalitat que ens obliguen d’alguna manera a estar més temps a casa del que ens agradaria. La ficció ens ha salvat de la realitat, una altra vegada. Però com seran les pel·lícules que veurem a partir d’ara? I on les veurem? El virus complica tant els rodatges? Tornarem a les sales?

Llums, càmera, mascareta… Acció!

Durant el fatídic 2020 es paralitzaren nombrosos rodatges i molts projectes cinematogràfics haurien tornat al calaix a l’espera de temps més fructífers per a les pel·lícules. Els productors suaren l’estiu passat més que mai, sempre amb l’amenaça d’un possible contagi o del tancament de les sales que no permetera l’estrena arribat el moment. Mascaretes, desinfectants, distàncies (impossibles), PCR a diari… Tota una gimcana d’obstacles que es pot interrompre a la mínima així que hi haja un contagi en l’equip, la qual cosa pot paralitzar el treball fins a quinze dies. Això posa entre les cordes qualsevol productor valent que s’anime a rodar en aquests temps. Bé ho sap el director de producció José Jaime Linares (Jota), per a qui “ser responsable de projectes amb centenars de persones i milers d’euros d’inversió, i pensar que hem de fer-ho bé i no parar la producció, m’ha portat a perdre moltes hores de son, però també he aprés a lluitar de cara contra la covid i a no tindre-li por”.

Davant de tanta incertesa i tanta problemàtica per a rodar segons quines escenes (amb molta figuració, per exemple) o contar cert tipus d’històries (filmar un road trip ara seria molt complicat), potser les pel·lícules que veurem la pròxima temporada seran diferents al que hem vist fins ara. Els guionistes tenen una tasca tan complexa com estimulant, una cosa així com fer de profetes del seu temps i encarregar-se de narrar el que està passant d’una manera més creativa i emocionant a com ho fa el periodisme. Però no serà fàcil, ja que els responsables de crear aquest tipus de pel·lícules, uns professionals amb moltes idees, talent i perseverança, també s’han sentit frustrats en aquest temps pandèmic. El guionista Rafa Casañ assegura que el seu treball el 2020 “s’ha convertit en un continu, intensíssim i esgotador procés de generació de projectes amb l’esperança que algun d’ells fructifique quan arriben temps més amables”. Ana Ramón Rubio, directora i guionista, va aprofitar per a explorar nous formats creatius amb les xarxes socials, però reconeix que “a pesar del temps que he tingut de tranquil·litat per a preparar projectes, no sempre la inspiració m’ha acompanyat aquests mesos”. També apunta que “estem vivint un moment històric, un canvi de paradigma, i això es veurà reflectit necessàriament en la ficció, sempre ha sigut així”. Si parlem en termes de producció, la percepció és que, tot i l’optimisme que ens obliguem a professar com a doctrina per a no perdre la il·lusió, la situació és lògicament molt complexa. La productora Lina Badenes (Turanga Films) confirma que aquest 2020 ha colpejat molt fortament la producció i les estrenes. “En el meu cas, vaig haver de retardar un rodatge a aquest 2021 i l’estrena de la pel·lícula La boda de Rosa patí algunes turbulències per les pujades i baixades de la covid”. La seua pel·lícula ha sigut un dels films valencians de l’any, amb bons números de taquilla i millors crítiques. Tot i que resulte paradoxal en un any tan complicat, 2020 pot presumir d’haver recol·lectat una bona collita de cinema valencià. La mort de Guillem, un film per a televisió produït per Suica Films, es va presentar al Festival de Màlaga i en la seua estrena en À Punt es va coronar com la ficció més vista de la història de la nova cadena autonòmica.

2021, l’odissea de les sales de cine

L’ansiejat 2021 ja ha arribat, l’any del descobriment de la vacuna. Mentre en les televisions es parla del nombre de contagis diaris i es debat sobre les irregularitats en les vacunacions, a les sales de cine l’ambient no és molt més afalagador. Amb por de pillar-me els dits, podria augurar que encara tardarem a llançar-nos als cines de manera habitual. L’odissea que han protagonitzat les sales i teatres ha sigut la crònica d’una mort anunciada, ja que les restriccions d’aforament fan de la seua viabilitat econòmica una missió impossible. Després de mesos de suportar canvis i reestructuracions d’horaris, l’escassa afluència d’espectadors, unida a un mínim moviment d’estrenes, han provocat la baixada de persianes quasi total, i en alguns casos potser definitiva. Les distribuïdores temen estrenar en aquest temps, com si aquest 2021 fora un agost etern. En la cartellera a penes hi ha estrenes, només les majors, les grans empreses distribuïdores, s’atreveixen a estrenar les seues pel·lícules en la gran pantalla a hores d’ara. Moltes estrenes del 2020 s’han hagut de retardar, i enguany llançaran les seues pel·lícules de mala gana per tal de no deixar-les en el calaix dels projectes abandonats. El tema és delicat i pareix difícil trobar-hi una solució, perquè els rodatges es reprendran i les històries continuaran contant-se per a les pantalles. Però per a quines pantalles? A Lina Badenes li preocupen especialment els exhibidors: “Les sales de cine tenen rendes molt altes i moltes despeses a cobrir, i si les mantenen més temps amb percentatges d’aforament limitat, potser no aguantaran, i si van elles, tots nosaltres darrere”. Cal no oblidar que la indústria cinematogràfica és un treball d’equip i la seua exhibició és una cadena d’engranatges. Els productors no existirien sense els guionistes, i les pel·lícules no es veurien si no fora per les distribuïdores i per les sales que les projecten.

No vos perdeu les estrenes de la Berlinale… des de casa

No sols de les sales comercials viu una cinèfila. A més dels periodistes, crítics i cineastes, els amants del seté art (amb temps lliure) són carn de festival de cine. Aquests temples de projecció congreguen cada any centenars i milers de persones disposades a gaudir de maratons de pel·lícules sense a penes alçar-se de la butaca durant una setmana. Amb tot i això, tampoc han eixit indemnes al pas de la covid per les nostres vides i l’any passat la majoria hagueren de reinventar-se, ajornar-se o cancel·lar-se. Tot un drama per als assistents assidus. Però també si ho veiem des del punt de vista econòmic, ja que moltes professions depenen d’aquests esdeveniments anuals, i això afecta des de l’organització (retallades de personal, pressupostaris i maldecaps per a programar sessions) fins als sectors del periodisme cultural, productors i distribuïdors. Els festivals que van veure l’oportunitat d’ajornar les seues dades al darrer trimestre de l’any, el que pareixia que portaria menys contagis i una relaxació de les mesures, optaren per una solució pràctica, eficaç i, en certa mesura, qüestionable: se celebrarien online. Evidentment, no tots els festivals són com el de Cannes –només hi ha quinze festivals de classe A arreu del món–, el qual pot permetre’s cancel·lar una edició sense que això represente quasi un colp mortal per al seu equilibri i manteniment. Davant la incertesa i la facilitat que donaven algunes plataformes com ara Filmin o Festhom, molts festivals xicotets i mitjans optaren per programar les seues pel·lícules en línia, així com algunes de les seues activitats de mercat, els pitchings o classes magistrals. Des de casa poguérem gaudir de les estrenes de festivals com el D’A de Barcelona o el FICX de Gijón, la qual cosa ens va permetre a moltes veure pel·lícules sense haver de desplaçar-nos i hem pogut descobrir festivals als quals d’una altra manera no haguérem acudit per la distància o per economia. Els avantatges per als certàmens també són molts, ja que s’han incrementat els seus espectadors notablement i han tingut menys despeses en organització. Amb tot i això, el cert és que es perd bona part de l’atractiu cultural i, també, per què no dir-ho, turístic dels festivals. S’evapora una presencialitat tan especial en veure una pel·lícula d’estrena mundial, el contacte amb gent de tot arreu, el networking, el naixement de projectes nous durant un còctel o el fet de conéixer els teus directors i directores favorits en persona; en definitiva, l’essència del certamen en si mateixa. En el cas dels principals festivals de la Comunitat Valenciana, per sort es pogueren celebrar amb (certa) normalitat. Cinema Jove hagué de traslladar les seues dates tradicionals del mes de juny a finals del 2020, amb un poc més de fred i menys jornades de projeccions, tot aprofitant els dies festius del pont de desembre. En el cas de la Mostra de València, la seua trenta-cinc edició tingué lloc en les dates establides, no sense canvis d’última hora en la seua programació a causa del toc de queda que ens obligava a tornar abans a les nostres cases. La presència d’assistents no se’n ressentí tant com s’esperava, tot i les restriccions d’aforament, i els dos certàmens serviren d’exemple per a demostrar que el públic continua desitjant gaudir de la cultura.

Un altre exemple amb el que es pot abordar aquest tema són les cerimònies de premis. Després que se n’han pogut celebrar algunes, com ara els Premis de l’Audiovisual Valencià o els Forqué, els Premis Goya han hagut de fer-se finalment sense públic, amb una gala molt austera. Una decisió dura però intel·ligent la de l’Acadèmia de Cine, adoptada durant una setmana on el nombre de contagis en el nostre país era alarmant. Una de les “afectades” per aquesta determinació és Lina Badenes, nominada a la millor pel·lícula, que, en qualsevol cas, va donar suport a la decisió de l’Acadèmia, “perquè ja tindrem temps per ajuntar-nos i fer networking més endavant. Açò és una pausa, no un s’ha acabat”.

Regrés al futur de l’audiovisual valencià

Al mal temps, bones pel·lícules. La bona ratxa que gaudeix la Comunitat Valenciana com a plató de rodatges és un engranatge que caldria que no s’oxidara ni en les pitjors circumstàncies. Molt es parla del fet que la nostra terra aculla tants rodatges de pel·lícules i sèries, especialment de productores de fora. Sens dubte és una bona notícia, ja que activa la indústria local, obri els nostres espais urbans i naturals al món i deslocalitza les històries que durant anys han sigut contades principalment des de grans urbs com Madrid i Barcelona. A què és degut aquest increment substancial de rodatges en la nostra comunitat? Des de la seua faceta com a productor, Rafa Casañ opina que “ha sigut molt important l’obertura d’À Punt, perquè ha impedit que desapareguera definitivament el poc que quedava del teixit productiu audiovisual local”. Jota, al seu torn, apunta que “aquest impuls vingué des de la part pública quan començaren a escoltar i a partir d’ací hi ha hagut moltes hores d’esforços de molta gent i associacions que per primera vegada anem junts en el mateix barco i en la mateixa direcció”. Però Casañ puntualitza: “Crec que el fet que hi haja cada vegada més rodatges per ací és una cosa positiva, però si deixem que eixa via capitalitze tot el potencial desenvolupament de la nostra indústria caurem en un gravíssim error i perpetuarem la feblesa estructural de l’audiovisual valencià”. I afegeix: “No em pareix una idea gens interessant que arrele com a visió única, i ni tan sols com la més important, que aquest és un territori de serveis, un bon lloc per a practicar un cert turisme cinematogràfic del “vine, roda i ves-te’n””. Ana Ramón té la seua opinió al respecte i coincideix que “s’està començant a notar el treball de les institucions per a promoure els rodatges, perquè la Comunitat Valenciana sempre ha sigut un lloc perfecte per a rodar. La València Film Office fa un gran treball i també han influït l’obertura d’À Punt, el naixement de l’acadèmia i els seus premis i l’auge de les coproduccions”. A més, destaca que cada vegada hi ha més títols produïts ací que tenen presència en festivals o que obtenen bones dades en taquilla, “per la qual cosa hi ha una recuperació de la confiança per part de l’espectador”. Un bon exemple són els documentals amb segell valencià que han recorregut festivals d’arreu del món l’últim any, com ara Lobster Soup (un documental rodat íntegrament a Islàndia) i The Mystery of the Pink Flamingo, dels germans Polo, que segueixen la pista d’aquesta misteriosa figura des de l’Albufera fins als àrids paisatges dels Estats Units.

Aquestes són part de les moltes ombres i algunes llums que el fotut virus ha projectat sobre el cinema valencià. Ara, com passa en les relacions sentimentals quan travessen una mala ratxa, caldrà fer un esforç (col·lectiu, això sí) per a mantindre la flama encesa. Esperem que eixa confiança de l’espectador continue ací quan tornem als rodatges, als festivals fora d’internet i, sobretot, quan tornem a omplir les sales.