La il·lustració en els temps del coronavirus

Manuel Garrido Barberá.
Gestor cultural, crític d’art, il·lustrador.
Gerent d’APIV i codirector de Baba Kamo

Com per a la majoria de les persones; com per a la majoria dels treballadors; com per a la majoria dels treballadors dels mai ben ponderats oficis de la cultura, 2020 va ser un any complex per als professionals de la il·lustració gràfica valenciana. Per sort, la seua capacitat de resiliència ha permés que els embats emocionals, socials i econòmics no hagen aconseguit esborrar del tot el seu rastre del calendari cultural i econòmic. La situació sobrevinguda per la covid-19 (amb la declaració de l’estat d’alarma, les seues restriccions, el seu confinament, els seus treballs essencials o el seu tancament perimetral) va provocar entre els dibuixants dues actituds antitètiques: a) la d’aquells que van decidir invertir les llargues hores a casa per a continuar fent girar la roda del hàmster de la productivitat i de la presencialitat virtual –tota crisi és una oportunitat de canvi; si baixe del tren, qui em recordarà quan tot açò passe– i b) la dels qui es van veure inundats per l’esplín, per la fatiga pandèmica, i es van descobrir incapaços de sostindre un llapis o de mantindre la concentració mentre un nuc els tenallava la gola, obligats a més a lluitar contra els elements de la conciliació laboral i familiar.

El vessant econòmic d’aquesta dualitat tenia un revers tenebrós. Mentre molts encàrrecs professionals es cancel·laven, n’apareixien altres que, ja fora a fi de mantindre el seny del poble –la cultura ens salva– o ja revestits d’una estranya concepció de la solidaritat, apel·laven a la generositat dels autors exigint-los que regalaren la seua força de treball. Sense posar en dubte la bona intenció de les persones, van ser centenars les imatges que van omplir les xarxes socials amb il·lustracions, còmics i llibres, posats a disposició per autors i empreses per a la seua descàrrega gratuïta. Per a gaudi del personal en les hores més baixes. D’una banda, des de les altes instàncies de la política cultural es parlava de com la cultura demostrava, una vegada més, estar a l’altura. Per una altra, després d’una “apagada cultural” simbòlica que plantejava que els continguts culturals són fruit del treball i, per tant, no poden ser gratuïts –independentment que el pagament del seu cost corresponga o no a l’usuari final–, es va titlar els autors d’envanits, d’insolidaris, de quincallaires, d’afortunats per haver convertit la seua passió en la seua professió.

Poc semblaven importar-li a un sector de la població i dels responsables polítics les alarmants dades que llançaven les enquestes realitzades per les diverses associacions i entitats, com ara l’estudi elaborat per APIV a la fi del mes d’abril, que revelava una gran preocupació i incertesa davant la perspectiva laboral, i fins i tot de la subsistència dels professionals a curt i mitjà termini: un 72,4% dels enquestats estava en pitjor situació que abans de la covid-19; Un 71,5% havia vist paralitzada l’entrada de nous encàrrecs; un 50,4% havia patit els seus ajornaments; i un 35%, directament la seua cancel·lació. A més, fins a un 67,5% havia patit la cancel·lació del total dels seus treballs, incloent-hi les altres ocupacions amb les quals compaginava la seua tasca gràfica. “Hi ha hagut una caiguda general en el nombre d’encàrrecs […] entre altres: els de llibre il·lustrat, premsa, publicitat, comunicació institucional, particulars, venda d’originals, honoraris per exposició, venda en línia d’articles, ensenyament i celebració de tallers i conferències”, concloïa l’esmentat estudi. Velles reivindicacions com ara la modificació de la quota d’autònoms d’acord amb la proporcionalitat de la facturació s’unien a altres propostes com la seua cancel·lació temporal, l’establiment d’una renda bàsica d’emergència o una moratòria en els lloguers i despeses corrents. Propostes que, junt amb una altra vintena més específica, van ser desoïdes per les diferents administracions públiques valencianes i espanyoles.

I no obstant això, després dels plors i del cruixir de dents, la veritat és que la il·lustració va aconseguir mantindre una reduïda, però interessant, presència el 2020. Sense ànim d’exhaustivitat i en una apreciació personal, destaquem a continuació alguns moments destacables del passat any.

La prepandèmia ens va deixar grans moments en els quals la celebració i la participació col·lectiva encara no generaven les reticències que arribarien més tard amb el distanciament social, la mascareta i el gel hidroalcohòlic: la dihuitena edició de Tenderete, festival de autoedición gráfica y sonora por excelencia al Centre del Carme Cultura Contemporània; l’exposició Páginas amigas. Perspectivas alrededor del dibujo i el seu programa d’activitats a Las Naves o l’estrena del curtmetratge documental Brindis al sol. 20 años de Media Vaca com a culminació de les celebracions pel vinté aniversari de la prestigiosa editorial valenciana. Altres bones notícies van ser l’homenatge que Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana va fer al desaparegut Paco Bascuñán recuperant en les parades del tramvia les seues il·lustracions realitzades el 1994; APIV va publicar el seu Manual del buen cliente, una útil guia que busca solucionar d’una manera senzilla els dubtes bàsics per a fomentar una relació professional i respectuosa entre client i il·lustrador. I parlant de publicacions imprescindibles, Elías Taño publicava en castellà Delitos de papel. Recopilación de carteles y dibujos (Osadía Ediciones).

Més tard, quan ja coneixíem el gaudi d’eixir a passejar o a fer esport només a determinades hores, Clara-Iris Ramos il·lustrava els relats de Rafael Barrett en Gallinas y otros cuentos (Libros del Zorro Rojo), Calpurnio feia el mateix ni més ni menys que amb la Odisea (Blackie Books) i Paco Roca guanyava als EUA un premi Eisner a la millor edició de material internacional pel seu còmic La casa (Astiberri Ediciones/Fantagraphics). Malota signava la campanya d’animació Myth-Busting.Covid-19 response per a l’ONU en la qual es desmunten alguns mites sobre la prevenció del coronavirus, i Núria Tamarit, junt amb la dissenyadora Ana Asunción, signava la imatge gràfica de la festivitat del 9 d’Octubre amb un homenatge a El abrazo de Juan Genovés. Carla Fuentes guanyava el premi a la millor direcció artística pel llargmetratge documental The Mistery of the Pink Flamingo (Los Hermanos Polo i Japonica Films) en els Premis de l’Audiovisual Valencià i Diego Mir i Luis Demano guanyaven un LAUS Aporta per la seua campanya gràfica contra la violència masclista Te quiero/Te hiero, Estime/Llastime per al Programa Context de la Universitat de València. Es van estrenar els documentals Segrelles. Il·lustrador universal (Estrela Audiovisual) sobre el llegat gràfic de Josep Segrelles, i Pérez Arroyo. Alma de animador (Admirable Films), sobre el pioner d’animació valenciana Joaquín Pérez Arroyo. El festival Baba Kamo. Festival i fira del llibre il·lustrat va aconseguir celebrar la seua tercera edició al Centre del Carme Cultura Contemporània amb relativa normalitat i la participació de més de dues mil persones, i va haver-hi diverses exposicions col·lectives relacionades amb la pandèmia amb la participació de diversos il·lustradors, entre les quals cal destacar Coronacrisis y cultura (La Nau de la Universitat de València); a més, el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana va organitzar la convocatòria Cultura en línia CMCV a casa per a reconéixer econòmicament cent continguts culturals en línia elaborats per artistes i gestors durant el confinament. L’Associació València Capital del Disseny va impulsar la iniciativa Greetings from…, amb postals il·lustrades sobre diferents districtes de la ciutat de València i l’Edifici del Rellotge del Port de València va albergar l’exposició retrospectiva dedicada a l’humorista gràfic Peridis. L’any va acabar amb la campanya Et trobe a faltar, impulsada pel col·lectiu Estamos todas bien, que proposava una senyalística “més amable, menys agressiva i més respectuosa amb el medi ambient” per a informar els xiquets i xiquetes del tancament temporal dels parcs infantils; una campanya gràfica iniciada des de la societat civil, amb la participació altruista d’uns quants il·lustradors que, ja el 2021, va aconseguir que l’Ajuntament de València recollira el guant amb un encàrrec professional a la il·lustradora Malota sota el lema Tornarem a jugar ací. Gràcies per la teua paciència.

Un any 2020 complicat, farcit de llums i ombres, en el qual els treballadors de la cultura van fer encomiables esforços per mantindre una certa normalitat amb aquestes i altres accions que, amb tot, en cap cas resulten suficients a l’hora de garantir la subsistència dels autors i autores, essencials en tants aspectes. Haurem de continuar lluitant per això el 2021, fins i tot quan ens diguen que la crisi del coronavirus ha acabat. Com ens van dir de l’última crisi econòmica.