/

Quina cultura?

Les universitats, més enllà de la seua funció docent, venen desenvolupant un compromís social que troba en la cultura un dels seus exponents més destacats. En aquest sentit, han assumit un paper de dinamització fonamental en el panorama cultural de la societat valenciana

José Luis Cueto Lominchar
Vicerector d’Alumnat, Cultura i Esports
Universitat Politècnica de València

Es la perspectiva de quienes solo encuentran como razón necesaria y suficiente para “poner en valor” una obra musical su condición de habitante del “Reino de la cultura”, como si un concierto de piano y orquesta de Mozart recibiera su valor por el hecho de ser “cultura”, cuando en realidad lo que ocurre es que la “cultura” solo adquiere valor cuando entre sus contenidos (obras) figuran los conciertos para piano y orquesta de Mozart o algo similar a ellos.

Gustavo Bueno, El mito de la cultura

No seria difícil consensuar que, al voltant dels debats de les polítiques culturals, és poc fructífer i gens operatiu continuar plantejant interrogants, aparentment molt essencials, sobre què és cultura o quina és la millor manera de propiciar-la, estimular-la o produir-la (potser caldria dir, identificar-la, compartir-la, estudiar-la, prescriure-la o fer-la accessible). Tampoc es tracta d’aplicar la proposició amb la qual Wittgenstein tanca el Tractatus Logico-Philosophicus: “Del que no es pot parlar, cal guardar silenci”, massa críptica i escassament útil. Tal vegada resol la qüestió, només en part, acudir a un altre lloc comú de la parla quotidiana que és allò de “per les seues obres (fruits) els coneixereu”,1 ja que es tracta d’alguna cosa que ens antecedeix en una sèrie d’usos col·lectius preexistents de naturalesa molt diversa que es manifesten “en aquel todo complejo que incluye el conocimiento, las creencias, el arte, la moral, el derecho, las costumbres y cualesquiera otros hábitos y capacidades adquiridos por el hombre en cuanto miembro de una sociedad”.2

Malgrat la complexitat i diversitat de la paraula, l’article 44 de la Constitució Espanyola, en el títol I, dels drets i deures, i en el punt 3 del Capítol tercer, dels principis rectors de la política social i econòmica, consagra com a dret l’accés a la cultura en dos punts:

1. Els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tots tenen dret.

2. Els poders públics promouran la ciència i la investigació científica i tècnica en benefici de l’interés general.

De tal manera que implica i emplaça, per la llei superior, als poders públics a promoure i tutelar aquest dret i també a fer-ho integrant la investigació científica i tècnica i el bé comú. Cal dir que els pares de la Constitució van tindre bona intenció en comprometre en la carta magna la responsabilitat de l’Estat quant al dret de l’accés a la cultura. Espanya venia d’una etapa fosca, apartada d’Europa, hauríem de dir d’Occident, i al marge del progrés i del desenvolupament econòmic, tecnològic i científic. Però no és possible parlar de cultura en singular perquè podrem trobar “tantas culturas como fronteras grupales y simbólicas podamos distinguir y construir, como diferencias significativas y desiguales clasificatorias”.3

D’altra banda, sorgeix una pregunta evident: a quina cultura es refereix l’article de la Constitució? Quina és la cultura que els poders públics han de promoure i tutelar el seu accés? Pot semblar que en la intenció del legislador la paraula cultura podria ser sinònim de coneixement, de sabers tècnics, artístics, històrics, econòmics o científics. Evidentment, no poden referir-se a la cultura asteca o a la grega, a la cultura burgesa, o taurina, musical, esportiva, etc. Com assenyala Gustavo Bueno, “el término cultura en su acepción de cultura subjetiva (cultura animi de Cicerón) funciona desde muy antiguo. La antigüedad de este concepto de cultura va asociado gramaticalmente a la condición adjetiva del término, que se usa como determinación de un sustantivo, generalmente en genitivo, en sintagmas tales como “cultura del espíritu””.4

Ens deia Wittgenstein que “una palabra no tiene significación, sólo tiene usos”.5 Abans que tractar d’identificar el que entenem per cultura, d’aspirar a una sola definició o a l’ús que hui li donem als seus contextos i atributs, potser seria més encertat observar les seues “obres” i les activitats que s’associen als seus “usos”. Aquest exercici, aparentment senzill, ens portarà a una complexitat quasi inabastable perquè el terme cultura “designa actividades selectas de carácter intelectual o espiritual y prácticas tan rutinarias y cotidianas como la alimentación y los regímenes corporales, en ocasiones, sirve para evocar aquello que una sociedad considera normativamente más valioso y excelso y en otras se halla diseminado en todo lo que hacen lo seres humanos”.6

D’altra banda, promoure l’accés a la cultura no deixa de ser un contrasentit, ja que, si entenem per cultura els actes, gestos i “obres”, les maneres de pensar, creure i actuar, socialment apresos i practicats en col·lectiu, en un espai i un temps, doncs podria entendre’s que estem per se inserits en ella –en alguna d’elles– en formar part d’una comunitat social donada. I això, a més, en diferents èpoques i geografies, com ens va ensenyar Lévi-Strauss des de la seua mirada antropològica: “Todos los hombres –seres humanos– sin excepción poseen un lenguaje, unas técnicas, un arte, unos conocimientos de tipo científico, unas creencias religiosas y una organización social, económica y política. Pero esta dosificación no es nunca exactamente la misma para cada cultura”.7

De nou podem interpretar que els poders i recursos públics han de garantir l’accés als arxius i les memòries de totes aquestes cultures que són el resultat del que van aprendre, van pensar i van sentir aquells que abans de nosaltres van descobrir el món i el van representar amb els seus llenguatges. Aquesta memòria de les formes de vida social i els seus descobriments, els “idiomes”, els usos i costums, sí que han de ser accessibles, ja que formen part de “tota la memòria del món”8 amb totes les seues grandeses i misèries, els seus assoliments i les seues culpes, les seues emocions i les seues pors.

La interacció dels éssers humans, els seus gestos i les seues experiències d’adaptació han sigut transmeses per imitació. La cultura és la suma d’aquestes friccions entre grups socials que comparteixen formes de vida, creences i escenografies. Aquests rituals de socialització poden tindre lloc en comunitats grans o xicotetes, en urbs o en llogarets, en col·lectius professionals, entrellaçats per afinitats laborals, credos o per la proximitat física i, també, en la distància. Cadascun d’ells donarà lloc a una manera d’associar la paraula cultura a un adjectiu relatiu a aquests agrupaments: cultura urbana, cultura rural, cultura de barri, però també cultura global, cultura científica, etc.

Aquesta trajectòria ha sedimentat l’experiència de milions d’individus, les seues estratègies de supervivència, les seues sorpreses, les seues ferramentes i una estranya consciència de si mateixos en confrontació amb els altres que va permetre el desenvolupament de la intel·ligència i del llenguatge amb el qual comunicar: “El discurso y la acción […] son los modos en que los seres humanos se presentan unos a otros, no como objetos físicos, sino qua hombres. Esta apariencia, diferenciada de la mera existencia corporal, se basa en la iniciativa, pero en una iniciativa que ningún ser humano puede contener y seguir siendo humano… una vida sin acción ni discurso, está literalmente muerta para el mundo”.9

Així doncs, el conjunt de creences, llenguatges, moralitat i costums que trobem en una cultura tenen lloc en societat, se sostenen i es desplacen en el temps a través dels contactes i les experiències compartides en un lloc, en sintonia física. “El aliento primero de una sociedad no viene dado por un proyecto común, orientado hacia el futuro, sino por una pulsión que es el resultado de estar juntos. Su realización se corresponde con principios proxémicos que modelan durante un breve lapso la agitación de elementos moleculares: darse calor, gritar a coro, hablar en voz baja pero provocando un murmullo, darse codazos o empujarse, sudar juntos, rozarse, bailar un mismo ritmo, compartir una emoción… Esta energía se expresa constantemente en la creatividad de las masas”.10

Aquest pensament col·lectiu està relacionat amb la realitat exterior, és “el món en tota la seua riquesa”. En aquest sentit, aquesta activitat grupal s’expressa amb claredat en la idea de “carrer”, no tant com un itinerari demarcat en un territori sinó com allò que està fora i que és un espai obert amb normes i reglaments més o menys explícits i que concita a l’agrupament, ja siga per a la celebració, l’oci, el negoci o l’enfrontament. És just en aquests temps de confinament quan es fa més visible la necessitat “d’eixir al carrer” com a expressió bàsica de socialització i reconeixement de la nostra condició d’éssers partícips d’una cultura comuna que s’expressa en festes, costums i rituals.

La cultura comparteix amb “el carrer” alguns atributs, ja que en contindre ambdós una suma del que William Morris denominava “activitats no deliberades”, el curs dels successos i l’expressió dels seus episodis dinàmics manquen de guió al mateix temps que sempre bateguen i cohabiten en conflicte, dissensió i en una bullícia que desborda les previsions d’urbanistes o psicòlegs. Sembla absurd, molt esbiaixat, mancat de sentit fins i tot, per a entendre-la, limitar la cultura a la virtut i “recluirla en los recintos cóncavos de la auto referencia profesional o en los plácidos refugios de los autodenominados sectores culturales”,11 més prompte, com assenyalava Morris, “extenderla al aspecto de todo lo que rodea nuestra vida, porque […] todo aquello que, combinado, forma el entorno en que vivimos, por fuerza de ser bello o feo, tiene que elevarnos o degradarnos; debe ser tormento y carga para quien lo hace o su placer o su solaz”.12 Com escriu Ariño: “La primera condición, pues, para tratar de la cultura es reconocer su neutralidad contradictoria, su ambigüedad y ambivalencia. En principio no es buena ni mala, bella o fea, verdadera o falsa, santa o perversa. Es lo que es, que no es poco”.13

Amb massa freqüència tendim a creure, des de la nostra cultura occidental, que la resta està en una altra fase de desenvolupament. Ja Lévi-Strauss ens va previndre que “cada vez que nos inclinamos a calificar una cultura humana de inerte o estacionaria, debemos preguntarnos si ese inmovilismo aparente no resulta de la ignorancia que tenemos de sus verdaderos intereses, conscientes o inconscientes, y si teniendo criterios diferentes a los nuestros, esta cultura no es para nosotros víctima de la misma ilusión. Dicho con otras palabras, nos encontraríamos una a la otra desprovistas de interés simplemente porque no nos parecemos”.14

Cultura universitària

Resumint, hem vist que no existeix una única cultura, que són tan diverses com els col·lectius humans que les integren, que tenen lloc en un espai compartit i que inclouen creences, costums, llenguatges i tota mena de rituals socials. També que són dinàmiques, flexibles, obertes i que hi ha un article de la Constitució que responsabilitza l’Estat de l’accés a la cultura com un dret constitucional, igual que l’accés a l’educació o l’habitatge són també béns protegits jurídicament.

Per a tots aquells que, d’una manera o una altra, estem implicats en algun entorn amb responsabilitats públiques i específicament associades o actives en el que anomenem cultura, les preguntes sobre les nostres iniciatives i la nostra “missió” són habituals i no exemptes de complexitat. En el meu cas, l’àmbit de gestió és la universitat i, concretament, la Universitat Politècnica de València. Això ja redueix un poc més el camp, el col·lectiu del qual participe i les accions que poden tindre -i tenen– lloc en aquest hàbitat. Com a institució pública, tinc també una implicació en el social i en l’entorn de la universitat, la ciutat de València i la Comunitat Valenciana. Les universitats tenen en la seua missió i en la seua responsabilitat el fet de ser capaces de generar coneixement, investigació, innovació i divulgació de la cultura. En aquest punt, a la pregunta sobre quina cultura, la resposta és sens dubte la “cultura universitària”. Aquesta denominació, a més de descriure una condició topogràfica, té el seu antecedent en la idea “d’extensió cultural” –encara en algunes universitats els vicerectorats amb competències en l’àrea s’anomenen com “d’extensió universitària”– que apareix en el nostre context en la segona meitat del segle xix i es consagra en la Llei de Reforma Universitària del 1983.

Tomás Llorens lamentava en el periòdic Levante “l’erosió de la cultura”, l’efecte de les estructures de poder i el paper de l’Estat i del Ministeri de Cultura quan dediquen “recursos a la promoción comercial encubierta de productos seudoculturales más o menos adscribibles al ámbito de las circenses”. Com que aquests espectacles són propis de la Roma imperial, són “el polo opuesto a lo que en los tiempos de la Ilustración se consideraba cultura”.15

La crítica de Tomás Llorens sobre la banalització i els productes pseudoculturals tenia a veure amb el cas de Pablo Hasél, el tractament i la defensa d’alguns mitjans de comunicació i figures destacades de la política, “como si fuera un ejemplo legítimo de creación cultural, cuando obviamente es todo lo contrario”, el pol oposat al que s’entenia per cultura en la Il·lustració, com ell mateix remarca. Encara que faça l’efecte que la cultura és per se un valor i que vivim en una societat en la qual es considera una cosa bona, no totes les cultures són exemplars o virtuoses. Les que generen desigualtat, estigmatització, exclusió o dominació no ho són. Es poden estudiar i s’han d’analitzar per a desactivar les seues lògiques, com va fer Hannah Arendt quan va seguir el juí d’Adolf Eichmann alertant que no era un individu especialment cruel, sinó un buròcrata obedient, la peça en una cadena de voluntats i operaris d’un sistema d’extermini. No eren “monstres”, en molts casos eren molt cultivats, però cap d’ells era innocent, encaixant en la idea de “banalitat del mal” que va encunyar Arendt, “en la que las palabras y el pensamiento se sienten impotentes”.16 En aquest sentit, hem de referir-nos a la cultura en un moment històric i a uns atributs i aspiracions del que va significar com un horitzó polític i filosòfic, almenys per a Occident: “La cultura corre peligro cuando todas las cosas y objetos mundanos, producidos por el presente o por el pasado, se ven amenazados como meras funciones para el proceso vital de la sociedad, como si fueran los únicos capaces de satisfacer cierta necesidad, y para esa funcionalización casi carece de importancia que las necesidades en cuestión sean de una categoría suprema o ínfima”.17

Per a discriminar les cultures innobles o elevades, Tomás Llorens recorda la Il·lustració com a tracte per assenyalar, en aquest cas, Hasél com a contrari als seus valors. Així ho veig també jo: la Il·lustració va suposar una impugnació al dogma de fe i un sistema de valors que va proposar la raó com a guia per a ordenar l’experiència sensible. A la seua aparició, a mitjan segle xviii, devem un vent emancipador que va propiciar canvis en l’orde polític, científic i filosòfic. A partir d’idees que ja s’havien formulat en l’època clàssica o en el Renaixement i que van cristal·litzar en aquest moment, es configuren algunes de les matrius conceptuals més importants de la modernitat, com ara l’autonomia de l’individu, enfront d’instàncies i tuteles antigues; com ara l’humanisme, que posarà l’ésser humà i les seues accions en el centre; i com la idea d’universalitat, que deriva de l’exigència d’igualtat i dota de drets idèntics totes les persones.

Cultura politècnica

A més de la Il·lustració com a paràmetre que defineix, o hauria de definir, la cultura universitària, hi ha un altre aspecte, un altre adjectiu que delimita i compromet el seu sentit històric i identitari com a institució, i és el caràcter científic com a norma i aspiració de les seues activitats, siguen acadèmiques, d’investigació o culturals. La història dels nostres ancestres i les successives cultures i coneixements que transmetien han estat guiats durant segles per la màgia i la superstició. La idea d’un mètode que qüestione les creences i les sotmeta a un procediment és relativament recent. Com repeteix Antonio Ariño, “mentir y jugar con la verdad son características de los seres humanos desde sus propios orígenes. Frente a ello, razón crítica y ciencia. Estas son las herramientas con las que tiene que batallar la universidad”.18 La relació entre raó crítica i cultura científica ha d’estar present en tots els fronts del saber, la ciència, la tecnologia, l’art i les ciències socials. Aquesta aspiració i aquesta convicció formen part de la universitat com a institució.

Hi ha una “cultura científica” que implica i determina tot el coneixement i, precisament, el 2020 es va complir el quatre-cents aniversari de la publicació del Novum organum de Francis Bacon, text en el qual s’estableixen les bases d’un model científic i d’un procediment racional lliure de prejuís que representarà un mètode d’aspiració universal, aplicable als experiments i descobriments científics. A partir d’aquest moment, el coneixement s’articularà des d’una concepció tecnològica i col·legiada, i és en aquest model en el qual s’integren la universitat i tots els seus àmbits.

A propòsit dels instruïts del futur, ja el 1928 Lázló Moholy-Nagy afirmava que “no el que ignore la escritura, sino el que ignore la fotografía será el analfabeto del futuro”19, avançant el valor que tindria la tecnologia i l’anomenada “imatge tècnica” en la comprensió i l’anàlisi del món, la seua complexitat, a través dels nous descobriments i les eines afins. En aquesta tasca es fa necessària la integració de les disciplines cientificotècniques, les sociolingüístiques i les artístiques per aconseguir un coneixement divers i inclusiu molt més d’acord amb el context i en sintonia amb el desenvolupament de les intel·ligències múltiples i de l’aprenentatge que requereix la complexitat del moment actual.

L’estructura de les universitats politècniques comprén un bon nombre d’àrees que incideixen i determinen millores en l’hàbitat, que és una de les seues funcions i també dels seus compromisos amb l’entorn, formant professionals i tecnòlegs i investigant per a construir una societat sostenible, inclusiva i accessible. Tot el que succeeix en un xicotet gest quotidià com ara accionar un interruptor perquè arribe l’electricitat, “la llum” a un aparell, fer una telefonada o triar un aliment en l’expositor d’un supermercat, ha necessitat un procés complex en el qual intervenen molts actors fins a mecanitzar-lo i fer-lo possible. Tot això és invisible, ho donem per descomptat i no solem donar importància a aquests detalls. Però sense ells el món no seria com el coneixem i la nostra experiència hi seria diferent, potser tràgica i traumàtica.

La idea del “politècnic” apareix per primera vegada en un document titulat Programes d’Educació Politècnica de l’Escola Central d’Obres Públiques de l’École Polytechnique de París20 en el qual es posa en relleu la vocació de diversitat de les tècniques i disciplines que allí s’ensenyaven. L’École encarnava també els ideals i les aspiracions del Segle de les Llums, de la Il·lustració i l’Enciclopèdia, i es convertirà des del principi en un símbol acadèmic i científic que fusiona ciència i indústria, arribant a ser el model en el qual es van mirar les grans escoles franceses i les que es van anar establint a Europa durant el segle xix defenent la raó industrial i científica com un nou paradigma en sintonia amb un món en transformació contínua en un escenari de progrés i modernitat.

Ja aleshores, en el si dels debats interns de l’École, enmig d’una ingent activitat intel·lectual que concitava tots els àmbits del saber, apareix la condició d’un pensament politècnic que, a més de les matemàtiques, la física o la química, incloïa les ciències socials, l’economia política o la demografia com a àmbits formatius necessaris per abordar els reptes des d’una enginyeria social que confrontava científics, acadèmics i polítics. Aquesta component integradora que està en la pròpia etimologia del politècnic guiarà la gènesi de les escoles d’enginyers i contribuirà a consolidar un caràcter humanista, present ja en els enginyers del Renaixement, que determina la figura de l’enginyer social interessat per la sociologia i la influència del seu saber en l’entorn polític i social. L’un i l’altre han tingut relació en diferents marcs ideològics, però sempre amb aquest ancoratge del saber associat a la tecnologia com a mitjà de millora científica i industrial. Així ho expressava Auguste Comte, filòsof del positivisme, quan confiava en el desenvolupament sociopolític de la història de la humanitat que, segons ell, es podia dividir “en tres grandes épocas, o estados de civilización, la primera es la época teológica y militar, la segunda es la época metafísica y legalista, y la tercera es la época científica e industrial”.21

La naturalesa integradora del “politècnic” i la seua estructura diversa encaixen completament amb un entorn en el qual el coneixement s’expandeix i s’ofereix com una mena de nou enciclopedisme tecnològic que imposa elements de validació crítica i intermediaris que actuen des del rigor científic i la responsabilitat ètica.

Aquesta idea d’interdisciplinarietat com a principi motor ens obliga a comprometre’ns com a Universitat Politècnica per a operar des d’aquesta responsabilitat no sols en la nostra missió docent, sinó també en el desenvolupament científic, industrial i cultural. La comunicació entre les disciplines i el treball en equip són ja una realitat instal·lada en el món real que permet millorar els processos de treball en totes les àrees de coneixement, i la diversitat és una fortalesa i sinònim de bons resultats per afrontar qualsevol repte. A més, propicia un model inclusiu de participació que integra i suma les qualitats i habilitats d’un col·lectiu. Un bon exemple de la necessitat de generar aquesta competència en les nostres universitats, que també opera en els equips d’investigadors, és el projecte Generació Espontània,22 que descriu i encarna bona part de la nostra identitat històrica i dels nostres objectius.

Com deia Ortega y Gasset, “cultura es el sistema vital de las ideas de cada tiempo”23 i hui més que mai és necessària aquesta capacitat d’adaptació i de sintonia amb les circumstàncies del context i amb les exigències de la seua complexitat. Cal parlar l’idioma de cada temps i usar la tecnologia que ens servisca per abordar problemes presents amb la mirada posada en el futur per a preveure i tallar la crisi i les amenaces futures.

Hem definit algunes característiques del “politècnic”: la diversitat, la integració, l’experimentalitat, la innovació i la creativitat o el compromís social (sociològic), el tecnològic, el científic i l’industrial, i pensem que aquesta suma de components pot a més connotar o apel·lar a una cultura politècnica i a l’humanisme científic que està en la gènesi de tota institució universitària.

Tornem a Ortega y Gasset, per a qui la cultura ha de tindre i proposar-se des de la utilitat vital. Una cultura que, atesa la síntesi que va proposar Raley i que ens serveix ací com a tancament també amb la missió de la universitat, és en el seu sentit més ampli i simple “la acumulación de técnicas y artefactos que permiten al hombre enfrentarse con los problemas de la vida durante un período histórico determinado. En otras palabras, cultura es el repertorio activo de soluciones a los problemas”.24

Notes

1 Mateu 7.15-20.

2 Edward B. Tylor, Cultura primitiva, 1. Los orígenes de la cultura (Primitive culture, Chicago, 1871), Madrid: Ayuso, 1977, p. 19.

3 Antonio Ariño, Culturas abiertas. València: Tirant Humanidades, 2018, p. 21.

4 Gustavo Bueno, El mito de la cultura. Oviedo: Ediciones Pentalfa, 2016, p. 71.

5 Citat per Manuel Delgado en El animal público. Barcelona: Anagrama, 2006, p.199.

6 Antonio Ariño, op. cit., p. 40.

7 Claude Lévi-Strauss, Raza y cultura, Madrid: Cátedra, 1993, p. 74.

8 Vegeu Alain Resnais, Toute la mémoire du monde, pel·lícula documental, 1956. En a penes vint minuts, Resnais recorre la Biblioteca Nacional Francesa amb una càmera hiperactiva que va descrivint i narrant la seua estructura i els seus recorreguts: “Com que tenen la memòria curta, els homes acumulen nombrosos recordatoris”.

9 Hannah Arendt, La condición humana. Barcelona: Paidós, 2008, pp. 200-201.

10 Manuel Delgado, op. cit., p. 93. Delgado cita Ray L. Birdwhistell per a definir la proxemia com la disciplina que atén l’ús i la percepció de l’espai social i personal a la manera d’una ecologia del xicotet grup: jerarquies, marques de sotmetiment i domini, establiment de canals de comunicació. El subratllat és nostre.

11 Antonio Ariño, op. cit., p. 22.

12 William Morris, Cómo vivimos y cómo podríamos vivir seguido de El arte bajo la plutocracia y de Trabajo útil o esfuerzo inútil. Logronyo: Pepitas de calabaza, 2013.

13 Antonio Ariño, op. cit., p. 23.

14 Claude Lévi-Strauss, op. cit., p. 71.

15 Tomás Llorens, “¿Cultura o circenses?”, en Posdata. Levante-EMV, dissabte 27 de febrer del 2021

16 Eichmann en Jerusalén, Barcelona, 1999, p. 368, traducció de l’anglés de Carlos Ribalta; original alemany: Eichmann in Jerusalem. Ein Bericht von der Banalität dones Bösen. Munic, 1986, p. 371.

17 Hannah Arendt, “La crisis en la cultura: su significado político y social”, en Entre el pasado y el futuro. Barcelona: Península, 1996, p. 220.

18 https://valenciaplaza.com/antonio-arino-la-cultura-debe-ser-provocativa-y-generar-inseguridad

19 Lázló Moholy-Nagy, “Fotografie ist Lichtgestaltung”, en Bauhaus, vol. II, núm. 1, gener del 1928, pp. 2-9; citat en Walter Benjamin, “Pequeña historia de la fotografía”, en Sobre la fotografía. València: Pre-Textos, 2004, pp. 52-53.

20 Vegeu https://www.polytechnique.edu/fr/histoire

21 Auguste Comte, Curso de filosofía positiva (1830-1842). Buenos Aires: Aguilar, 1973.

22 Vegeu https://generacionespontanea.upv.es/ 

23 José Ortega y Gasset, “Misión de la Universidad” (1930), en Obras Completas, vol. IV, Madrid: Taurus, 2005, p. 531 i ss.

24 Harold C. Raley, Ortega y Gasset, filósofo de la unidad europea. Madrid: Revista de Occidente, 1971, p. 257.