/

Una doble perifèria, la territorial i la de gènere

La cultura és un sector estratègic per a traure el masclisme de l’imaginari col·lectiu, precisament per tractar-se d’un àmbit des del qual es cuina bona part de l’aliment que pobla aquest imaginari, les creences col·lectives que impulsen, o desactiven, l’acció social. També és un sector estratègic en la lluita contra el patriarcat per la seua capacitat d’influència i el seu potencial de difusió massiva

ANNA GIMENO BERBEGAL
Periodista

En si mateixa, la cultura entesa com a indústria o sector econòmic, i també com a àmbit de creació i expressió, no està exempta de biaixos i empremtes de gènere. No podia ser una illa violeta en un mar de masclisme pandèmic. És cert que s’ha encetat un camí progressivament més obert a valors feministes, que cada dia hi ha més persones en el sector que espenten per a eradicar els biaixos sexistes, i que la participació de les dones s’ha incrementat, tant en la part de producció cultural com de demanda, però hi conviuen encara fortes resistències patriarcals que estan especialment arrelades en els àmbits de decisió.

Per altra part, les dones en la cultura a la Comunitat Valenciana viuen en una doble perifèria, la territorial i la de gènere, i un doble impacte de la pandèmia, el de la mateixa crisi del sector, històrica i agreujada pel virus, i els greuges que comporta el fet de ser dona. Hi ha àmbits molt feminitzats dins de la cultura, com el del llibre, però els espais de decisió estan ocupats, en tots els subsectors, pels homes. Aquests copen també els grans festivals, les cartelleres, els premis, els espais de programació cultural i la propietat de les grans productores. Queda doncs un llarg camí per recórrer.

Sense observatori de gènere en la cultura

La Comunitat Valenciana encara no disposa d’un observatori de gènere en la cultura, de manera que les dades objectives en relació amb les escletxes de gènere en aquest sector i territori són escasses. Disposem de dades estatals i d’informes valencians puntuals, d’alguna institució o organització professional, però l’absència de recopilació de dades amb continuïtat i un mateix criteri metodològic no permet fer una anàlisi amb rigor ni una valoració del progrés de la situació. L’absència d’observatori de gènere, d’aquesta ferramenta pública en el nostre territori, dona compte de l’insuficient interés que hi ha sobre la repercussió de la discriminació de gènere en les dones dins de la cultura i la pèrdua que això significa per a la cultura en termes generals. En maig del 2020 el Consell Valencià de Cultura de la Comunitat Valenciana va aprovar un informe en el qual recomanava a la Generalitat Valenciana la seua creació, que encara està pendent d’abordar.

Les dones, principals demandants
de cultura però sense poder en el sector

El perfil de persona consumidora de cultura, i especialment de lectora, és un perfil de dona. A la Comunitat Valenciana, les dones també assisteixen més que els homes al teatre, a visitar museus, a espectacles de dansa, a sales d’exposicions i galeries d’art. Són també el públic majoritari de les tertúlies polítiques en ràdio i televisió i en l’òpera. Les activitats amb un perfil masculí són, entre altres, la pràctica esportiva, descarregar-se pel·lícules o sèries, videojocs i lectura de diaris i revistes esportives en format digital. En les xifres d’assistència a espectacles de teatre infantil encara es reflecteix qui es fa càrrec de les cures i la criança, ja que la major part són dones. Són dades de l’informe La participació cultural en la Comunitat Valenciana (2017) de la Generalitat Valenciana, una de les poques fonts disponibles i la més recent que ha mesurat els hàbits culturals valencians incorporant la perspectiva de gènere.

La mateixa font assenyala que les dones al País Valencià tenen una mitjana prou més elevada de llibres a casa (214) que els homes (164) i la població lectora femenina supera en quasi deu punts percentuals la masculina. Un 27% dels homes no havia llegit cap llibre l’últim any estudiat front a un 17% de dones, mentre que un 16% de les dones havia llegit més de deu llibres l’últim any enfront d’un 12,3% dels homes valencians.

La valenciana fou el 2019 la quarta comunitat autònoma en inscripció de llibres en l’ISBN (prop de set mil títols en tots els formats), un 7,7% de la producció nacional, encara que amb molta diferència respecte a la tercera, Andalusia, amb quasi quinze mil títols i més encara amb la primera, Madrid, amb vint-i-set mil cinc-cents títols.

La presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV), Àfrica Ramírez, assenyala que “amb la pandèmia no em consta que s’hagen tancat editorials, però s’han corregut calendaris cap avant i es traurà obra amb més retard, així que potser l’impacte el veurem més endavant”.

Pel que fa a gènere i sector de l’edició, Ramírez apunta: “Predominen els homes editors, tot i que és un sector molt feminitzat en general. La presència de dones ha anat avançant, quasi totes les persones que hem presidit l’Associació d’Editors del País Valencià hem sigut dones i hi ha més dones en traducció, correcció i altres treballs d’edició”. Les editorials valencianes tenen un perfil “d’empreses menudes amb poc de personal, cosa que pot condicionar les possibilitats de les dones, però en els últims cinc anys han nascut algunes editorials creades per dones”.

Ramírez destaca que “de les persones designades en l’actualitat per a representar les setanta-dues editorials associades en l’AEPV, cinquanta són homes, dènou dones i tres s’alternen”. En els catàlegs editorials, diu l’editora de Balandra, “observem en general més autors homes que dones i més homes premiats que dones. Les dones estan més presents en la literatura infantil i juvenil, precisament una de les més afectades per la pandèmia, ja que s’han suspés les activitats d’animació lectora i s’han reduït les recomanacions escolars d’estes lectures. També cal assenyalar que costa molt trobar dones en col·leccions d’assaig”. La presidenta dels editors i editores valencianes destaca el fet que “les dones lligen més que els homes, durant el confinament s’ha incrementat la lectura i les llibreries, especialment les de barri, han notat este increment, encara que no necessàriament en llibre valencià”.

Si fem un repàs a alguns dels premis literaris valencians, trobem que els Premis Octubre 2020 foren concedits a quatre homes i cap dona; el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira ha sigut des del 1989 per a vint-i-sis homes i cinc dones; el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, en el marc dels Premis Ciutat d’Alzira, ha sigut des del 1999 per a vint-i-un homes, cap dona i un any desert; el Premi Bernat Capó en els últims sis anys l’han guanyat cinc homes i una dona; i els Premis Ciutat de València, en l’edició de narrativa, des del 1984 l’han guanyat vint-i-dos homes i cinc dones; i en l’edició de Poesia, vint-i-dos homes i tres dones.

Les dones en les arts plàstiques,
en la perifèria de la cultura patriarcal

“La cultura en si sempre ha estat en crisi, però sembla que la pandèmia ha fet més visible la perifèria perpètua per la qual transitem les dones en la cultura patriarcal. Eixa perifèria no és estar a València, sinó ser dona”, assenyala Irene Ballester Buigues, feminista, doctora en Història de l’Art i directora del projecte Camins de Creadores.

Amb la crisi, analitza Ballester, “les dones hem patit un doble colp, una doble precarietat, una per la crisi i l’altra per ser dones”. La precarietat laboral és “una de les qüestions més importants que afecten les dones en la cultura, per exemple encara hi ha espais en els quals no es reconeix la professionalització de la creació artística i activitats que no es remuneren perquè s’espera que donant visibilitat als projectes o a les creadores siga suficient”.

La historiadora de l’art destaca les dificultats de les dones per a sobreviure de la seua professió en la cultura i diu que “les creadores coincidixen en el fet que per a ser mares han de buscar l’aliment fora del sector, la maternitat es torna molt difícil per la impossibilitat de la conciliació”.

Ballester, que també és membra del Consell Valencià de Cultura, recorda com “la culpa atribuïda a les dones, un concepte molt arrelat en la història de l’art, a causa de la misogínia ancorada en la cultura patriarcal, ha estat present en esta pandèmia, per exemple amb el relat que situa les dones com a culpables de l’expansió del coronavirus per celebrar la manifestació del 8 de març”. Per a la historiadora, “falten accions positives per a la implementació de projectes amb perspectiva de gènere, que hauria de ser una condició d’accés per a donar suport a la igualtat”.

Irene Ballester explica que el Museu de Belles Arts de València ha començat molt recentment a visibilitzar la seua col·lecció des del punt de vista feminista i recorda que ara hi ha més dones que participen en convocatòries artístiques a la Comunitat Valenciana, però no sol haver-hi accions positives, convocatòries específiques per a dones, “que encara són necessàries per a garantir un equilibri en la participació”.

La programació musical i el prejuí
masclista que “no hi ha dones”

Reis Gallego ha realitzat un estudi sobre Música popular i feminisme. Estratègia per al canvi (Nexe, 2020), amb una anàlisi del País Valencià. En la seua investigació, Gallego assenyala que “no sols l’accés a l’escena musical, sinó a qualsevol lloc de la indústria musical actual és asimètric” pel que fa a diferències de gènere. Amb dades de Mujeres y música (MYM), explica que “les dones són les rara avis dels escenaris dels principals grans esdeveniments de l’any: representen només el 15,4% de tots els grups i solistes programats, i arriben fins i tot a ser el 0% en algun festival més menut”.

Gallego ha mesurat “la participació de grups femenins en vint-i-sis festivals o propostes musicals virtuals durant el temps de confinament del 2020 (entre els quals els valencians) i tan sols el 33,45 % han sigut ocupats sols per dones”. En les vint-i-sis convocatòries, si no es tenen en compte els esdeveniments que són organitzats per dones i on sols poden tocar elles (3 dels 26 estudiats) ens quedaria que les dones han ocupat el 24% dels espais disponibles per actuar. Això sí, si se sumen totes les dones, tant en grups únicament de dones com en grups mixtos i en iniciatives convocades sols per a dones, aquestes han ocupat aproximadament un 40% dels espais en els festivals virtuals durant el confinament, vint punts menys que els homes i a deu punts d’aconseguir la paritat.

L’autora destaca la rellevància del biaix de gènere en qui programa (majorment homes) i que perviuen prejuís i estereotips socials com l’excusa recurrent que “no hi ha dones”, que Gallego assenyala en el seu treball com una afirmació falsa alhora que reivindica “una estratègia que propicie la incorporació de grups femenins en l’escena musical pública valenciana mitjançant mecanismes que anul·len el biaix de gènere de les persones que programen”.

Pel que fa al panorama musical més enllà del període de confinament, Gallego analitza amb dades de la plataforma Ticketea (2017) que les dones foren el 55% de les persones que el 2016 compraren entrades per a esdeveniments musicals, però que només el 15,4% de les bandes o solistes dels festivals més grans d’Espanya inclouen o són dones.

La música ens ha endolcit la vida
durant el confinament de manera generosa

Per a la periodista cultural Amàlia Garrigós, “la restricció de la presencialitat i el tancament temporal de locals d’oci, i amb estos de les actuacions en directe, ha convertit el sector de la música en un dels més perjudicats per la pandèmia”. Per contra, assenyala que “la música ha sigut un element fonamental per a la supervivència durant el confinament, els músics i les músiques han posat banda sonora al confinament de manera generosa, ens han endolcit la vida, amb una entrega de la gent de l’escena musical valenciana que no ha rebut la seua recompensa quan hem tornat a una certa normalitat”.

Garrigós considera que “les dones en la música valenciana i en valencià tenen una presència molt més visible en els últims cinc anys. Les bandes urbanes estaven formades tradicionalment per homes i ara veiem més bandes formades per dones i amb missatges compromesos, com ara Maluks o Tesa, JazzWoman o Mueveloreina, segur que me’n deixe moltes. Un fet impensable fa uns pocs anys, tantes dones en la primera línia de les músiques urbanes”. Ha passat igual amb el folk o la música tradicional, assegura Garrigós, “un àmbit en el qual ha sigut habitual que hi haguera dones molt poderoses, però grups de folk de dones en tenim més ara, el grup Sis veus, El Diluvi, Esir…”. I pel que fa al pop i el rock, “tenim un fum de dones i grups de dones que fan música, Júlia, Clara Andrés, Neus Ferri, són incomptables, també en el punk Mafalda, Monty Peiró… És molt esperançador i encoratjador comprovar com el nombre de dones que fan música de tota classe d’estils i gèneres s’ha multiplicat de manera exponencial els últims anys, i també hi ha més dones regidores, instrumentistes, tècniques de so, bateristes, tècniques de llum, dins del teixit que envolta la creació musical hi ha moltes dones que ara ocupen diferents oficis”, diu la periodista cultural valenciana.

A més, una dona, Daniela González, és la nova presidenta de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, una entitat que reuneix prop de cinc-centes cinquanta societats musicals amb quaranta mil músics i músiques, seixanta mil alumnes i dos-cents mil socis i sòcies de la major partde municipis valencians.

El principal entrebanc per a Garrigós és que “els programadors solen ser homes i massa sovint s’obliden de programar dones en els cartells, i s’ha d’estar reivindicant-ho. Està molt masculinitzat el punt de vista dels programadors en cicles de concerts, festivals, fins al punt de prendre decisions de retirar-nos de jurats perquè no han comptat amb cap dona. Això comença a canviar, també s’ha de dir”.

Les sèries han portat més
protagonisme i diversitat de perfils de dones

Áurea Ortiz, professora d’Història de l’Art de la Universitat de València, considera que l’escletxa de gènere en el cinema encara és important, però també s’hi estan produint avanços de les dones i recorda, entre altres, que enguany hi ha tres pel·lícules dirigides per dones nominades a millor pel·lícula i millor direcció en els Premis Goya i una dona valenciana, Paula Usero, nominada a millor actriu revelació.

La historiadora cinematogràfica explica que “tot i que no ho he pogut estudiar en profunditat, s’intuïx que el fet que no s’hagen pogut estrenar amb normalitat pel·lícules de Hollywood, més comercials i majorment dirigides per homes, ha pogut deixar espai a un cine més modest en pressupost, on solen estar les dones. En la cartellera més recent, abans de les últimes restriccions per la covid, s’advertix eixa major presència de pel·lícules dirigides per dones”.

Precisament, l’últim informe de la Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales (CIMA), titulat La representatividad de las mujeres en el sector cinematográfico del largometraje español: 2019, confirma que “les pel·lícules dirigides per dones disposen d’un 49% menys de diners en comparació amb les dirigides per homes”, és a dir, la meitat de pressupost.

Áurea Ortiz valora positivament el canvi que han experimentat les sèries de televisió, “actualment veiem més històries de dones, més protagonisme i més diversitat de perfils no habituals, dones molt diferents en molts sentits, menys estereotips, tot i que hi ha escletxes importants encara”. La historiadora del cinema considera que amb la pandèmia “el fet d’haver-hi més demanda d’audiovisual ha pogut jugar a favor d’esta major diversitat, ja que el consum de sèries s’ha incrementat considerablement, i les sèries ajuden a normalitzar, ja que són de consum més majoritari”. També creu que “eixe avanç en la diversitat és d’esperar que no retrocedisca”.

A més, diu Ortiz, ara “hi ha més dones fent podcast i crítica de cinema, però per contra encara hi ha poquíssimes creadores de sèries o directores de fotografia, i l’escletxa és brutal per exemple en programació, majorment masculina, des d’on es fa la selecció de pel·lícules per a festivals i cartelleres”.

La Filmoteca Valenciana, explica Ortiz, fa anys que programa cicles dedicats a dones cineastes, tant les consolidades, com Agnès Varda i Liliana Cavani, com el descobriment de directores quasi desconegudes de la història del cinema, com ara Kinuyo Tanaka, Muriel Box i Cecilia Mangini, o cineastes de militància feminista i experimental, com Ula Stockl i Valie Export. Es tracta, diu, de repensar i reconstruir la història del cinema i recuperar la genealogia de les dones creadores del cine. La Filmoteca d’Estiu el 2020, per exemple, va programar un 33% de pel·lícules dirigides per dones.

A l’audiovisual es trasllada el que succeeix en altres molts àmbits, els homes ocupen els espais de poder, prenen les decisions i obtenen millors remuneracions. L’estudi de CIMA en clau estatal assenyala que el 2019, pel que fa a llargmetratges, “en els càrrecs de major responsabilitat les dones representen un 30% del personal front a un 70% de representació dels homes”. A més, “s’identifiquen pocs càrrecs en els quals les dones estan més representades percentualment i aquests estan vinculats amb els rols tradicionals de gènere com el disseny de vestuari (83%) i maquillatge i perruqueria (75%), situats a més en la base de la piràmide estructural, allunyats dels llocs de poder i amb pitjors remuneracions. El 2019 les dones també representaren un 30% de la producció executiva –enfront d’un 70% masculí–, un 19% de la direcció, un 12% de la composició musical i un 10% de la direcció de fotografia, però un 40% de direcció de producció, també un àmbit d’organització amb biaix estereotipat de gènere”.

L’associació de dones cineastes ha revelat en el seu informe que en relació amb les coproduccions o compra de drets de llargmetratges per a televisió, del 2015 a 2019, Telecinco sols ha comprat un 4% de títols dirigits per dones, front a un 96% de cintes amb direcció masculina. De les pel·lícules comprades o coproduïdes per Atresmedia, sols un 9% eren dirigides per dones i de les coproduïdes o comprades per TVE sols un 20% de títols estaven dirigits per dones.

La productora d’audiovisuals Paloma Mora, membre de Mujeres en la Industria de la Animación (MIA), afegeix que “s’ha incidit molt en la necessitat d’impulsar les dones en la direcció de pel·lícules o sèries i no s’ha donat la mateixa importància –en puntuar projectes per a subvencions, per exemple– a la presència de dones en la producció executiva, una figura que lidera un projecte audiovisual de principi a fi i que té, per tant, una enorme transcendència en el resultat”. La productora de TV ON “reivindica accions positives en este sentit, per a impulsar projectes no sols dirigits sinó liderats per empreses audiovisuals amb dones al capdavant”.

En l’àmbit valencià, per a Mora “la situació és optimista comparada amb la situació nacional o d’altres comunitats autònomes pel que fa a activitat o a sensibilitat en la interlocució cultural”. A València “hi ha cinc associacions d’empreses productores audiovisuals i quatre estan presidides per dones”, assenyala. Mora destaca que “en un moment en què les grans plataformes d’audiovisuals necessiten continguts i talent, una de les principals barreres per al sector és que les empreses grans copen el mercat i estan representades per homes, la interlocució és sobretot masculina i es donen complicitats que frenen l’accés de les dones”. Per això, a través de la Federació de Productores Autonòmiques (MAPA), s’està treballant per a obrir vies d’accés a les grans plataformes i incrementar les oportunitats, explica. Talent, n’hi ha.

Resistències a la participació
de les dones en festes tradicionals

D’altra banda, també formen part de la cultura les festes tradicionals, algunes de les quals declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat o Béns d’Interés Cultural, que han hagut d’afrontar resistències a la incorporació de les dones. És el cas, entre altres, de les Falles, el Misteri d’Elx, les festes de Moros i Cristians d’Alcoi i el ball dels Tornejants de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. El Consell Valencià de Cultura va recollir el 2020, en un informe específic, que “en el món de les festes populars del nostre territori, les dones no participen, en tots els casos, en igualtat de condicions” i ha denunciat que “la sacralització de la festa no pot ser l’excusa per al canvi, ja que mantindre la tradició […] implica perpetuar els estereotips de gènere i consolidar des de vessants patriarcals els privilegis masculins de domini i prestigi assentats en la societat”.

El diagnòstic pel que fa a com afecta el biaix de gènere les dones en la cultura està suficientment definit com per a impulsar aquestes i altres mesures que es reclamen. Com sol passar, però, amb les que ocupen aquesta perifèria històrica en una cultura patriarcal, se’ns reconeix formalment la realitat, però sempre apareixen altres prioritats que releguen els greuges de gènere per a un abordatge més endavant.